La teianenca Laura Vidal, a la contraportada d'El Punt Avui pel seu llibre 'Volem estar amb tu'

Laura Vidal, Oncòloga humanista
Després de deu anys de feina, la doctora Laura Vidal dóna al llibre ‘Volem estar amb tu' (Columna) consells pràctics per als familiars i amics dels malalts de càncer. Una demostració que amb 100 pàgines es pot fer una gran obra

“Una gran satisfacció? Que em donin les gràcies”

Per què ha escrit aquest llibre?
Va ser després de tornar d'una estada a l'estranger. Allà hi ha molt suport al malalt de càncer i als seus familiars. Aquí no, tot i que també hi ha aquesta necessitat. Al llibre explico el que passa a les consultes i el que molts sabem per sentit comú. Faig veure a les famílies que no estan soles.
 
Al llibre avisa que molts, amb bona intenció, banalitzem el càncer.
La línia que separa la banalització del ser positiu és molt tènue. El malalt de càncer acostuma a ser molt vulnerable. S'ofèn fàcilment. Si perd els cabells i li treus importància es pot sentir dolgut. S'ha de fer diferent. Se li pot dir que passa per un moment molt dur, però temporal, i que tot és per curar-se.
 
Quina ha estat la seva més gran satisfacció?
La que sento cada dia, quan els pacients i els familiars em donen les gràcies, no només per pautar una quimioteràpia, sinó perquè s'han sentit acompanyats en tot moment. Sigui quin sigui el final.
 
Un final que ha de ser difícil...
Situacions difícils que nosaltres vivim cada dia. Però quan un malalt de càncer mor és molt important que hagi deixat un record positiu, que tothom hagi viscut el final amb una certa naturalitat, perquè llavors el dol posterior no és tan dur.
 
Si tots hem de morir, per què tant de drama amb el càncer?
Perquè abans es patia molt, amb el càncer. És una malaltia que dóna molts símptomes físics i alguns no es tractaven. Sap què és el que fa més por al malalt de càncer?
 
No. Que el tractament fracassi?
No és la mort, sinó el dolor. I el càncer és un procés de degeneració i de molt dolor físic si no es tracten bé els símptomes. Això ha creat l'estigma: mort dolorosa i llarga; però això està canviat. Ara: aquí es donen menys morfínics per al dolor que no en altres països...
 
Per què?
Perquè no es parla prou amb el pacient. Als països anglosaxons es parla més i el malalt decideix fins on vol arribar amb el tractament. Aquí era una qüestió decidida entre metges i familiars. I molts familiars no volen morfínics.
 
Per quina causa?
Perquè s'associa la morfina amb l'estat terminal, i no és així. Hi ha pacients que es curen i que han necessitat morfina per controlar el dolor. Cal més pedagogia.
 
Pedagogia?
Se'n parla molt, dels progressos científics,i no tant de com conviure amb el càncer o el control de símptomes. Això és el que falta.
 
Algun consell als malalts?
Primer, saber que el metge que et tracta és un bon professional. Segon, que l'oncòleg demostri empatia. Tercer, no tenir por de preguntar, de parlar. Quart, no carregar totes les frustracions sobre la parella. La relació no pot girar només a l'entorn de la malaltia.
 
 
Tornar al principi

Cercador

Consultori Municipal

Horari Teia Estiu 2019
 
 
 
 

Piscines municipals 2019

piscina
recollida de mobles
NADONS2017
activatCaminant2
idCATmobil
Seu Electrònica
enllumenat
aulaestudi2019
 
 
 
 
suvbencions2019
 
 
 
 
bn efact
Durant la navegació s'instal·laran cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de facilitar aquesta navegació i realitzar estadístiques de l'ús del web.
Si continua navegant, entendrem que accepta la instal·lació de les esmentades cookies.