No records
|
111/365 |
|
La fotografia en color no es va començar a comercialitzar fins a l’any 1935 (en forma de diapositiva) i el 1942 (en negatiu en color que permetia fer-ne còpies). Per això les postals d’abans o eren dibuixos o eren fotografies en blanc i negre que després acolorien més o menys. Les limitacions evidents que encara tenia la fotografia com a eina per reproduir la realitat feia que en aquella època el dibuix tingués molta més importància que ara. |
|
|
112/365 |
|
Abans era bastant corrent acolorir imatges que estaven impreses en blanc i negre. ABJ ho feia amb les seves nadales. Se les feia imprimir a una sola tinta, en negre o en sèpia (era molt més barat que a tot color) i després n’acoloria unes quantes, les que donava a les persones més properes. El color els hi posava una per una i color per color, és clar: primer el blau de tots els cels, després el groc de tots els cabells rossos, etc |
|
|
113/365 |
|
A ABJ li van fer moltes caricatures. Entre altres raons imagino que perquè tenia una forma de cap molt característica i semblava fàcil de dibuixar. Evidentment “no hi ha cara fàcil”, a més a més ell tenia el nas força proporcionat i més aviat petit, cosa que complica la caricatura. Per fer caricatures va molt bé que el nas sigui gros i si pot ser amb una forma que destaqui (de ganxo, repeló, rodó, tort...) |
|
|
114/365 |
|
La definició de “pergamí” que surt al diccionari és: Pell d’ovella, de cabra, de vedell o, eventualment, d’altre animal, preparada per escriure-hi (...) i també, Document escrit sobre pergamí. ABJ n’havia fet molts de pergamins (per encàrrec és clar), com a recordatoris d’efemèrides i com a documents acreditatius de títols o de nomenaments. També havia fet servir el pergamí, com a suport per dibuixar, per fer arbres genealògics, per exemple. |
|
|
115/365 |
|
Els pergamins (com a suport) requereixen una mínima preparació per poder-hi dibuixar a sobre - em sembla recordar que ABJ primer els fregava abastament amb alcohol i després els hi posava pols de talc -. Després (com a document) acostumen a anar emmarcats en una orla. L’orla ha de tenir uns motius (sovint vegetals) que es vagin repetint i s’ha de procurar que sigui ben simètrica. És a dir, fer un pergamí és entretingut i requereix una certa meticulositat. Les dues coses lligaven molt bé amb ABJ. |
|
|
116/365 |
|
A diferència del que passa als museus on totes les peces exposades tenen un valor objectiu contrastat, a les cases és normal que la gent hi tingui coses objectivament valuoses al costat d’altres que el seu valor és purament sentimental. L’estudi d’ABJ era un exemple d’aquesta barreja; originals de dibuixants i pintors reconeguts i tot tipus de valuoses peces d’antiquari compartien espai amb objectes que senzillament formaven part dels seus records |
|
|
117/365 |
|
L’estudi d’ABJ estava posat bàsicament segons el seu gust i criteri. La seva dona, a part de “fer els llautons” dues vegades l’any, es mantenia bastant al marge d’aquest espai . La decoració de la resta del pis sí que era cosa dels dos, probablement més de la Maria Teresa, tot i que utilitzant sovint objectes i dibuixos d’ABJ. “Antoni, necessitaria que em fessis uns dibuixos d'ocells i flors per unes cortinetes de ganxet que vull fer per als vidres de la galeria”. |
|
|
118/365 |
|
Al pis del passeig de Sant Joan, de Barcelona, la “casa pairal” dels Batllori i on vivia el seu germà, hi havia bastants originals d’ABJ , molts d’ells dedicats. També hi havia emmarcada alguna fotocòpia (de dibuixos que havia fet per alguna altra persona i que sabia que al seu germà li agradaven) |
|
|
119/365 |
|
“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, aquest conegut vers de J.V. Foix em va venir al cap l’altre dia al matí quan una nena de vuit anys em va ajudar a posar el dietari. La nena acompanyava la seva àvia, una de les fidels “supporters” que cada matí passa per davant de la vitrina a mirar el que hem posat sobre ABJ. Gràcies, boniques! |
|
|
120/365 |
|
Sembla ser que l’habilitat per dibuixar és genètica, és a dir que es pot heretar. Recentment hem localitzat un àlbum de dibuixos de la mare d’ABJ, Carme Jofré Hernández, que fa pensar que potser li va venir d’aquí.
(També és bastant corrent que els dibuixants siguin fills únics, però no està demostrat científicament que sigui una característica definitòria. En tot cas ABJ tenia un germà) |
|
|