Butlletí 109 [febrer 2010]
El problema del finançament, també als ajuntaments
Els darrers i primers mesos de l'any són l'època en què els ajuntaments aproven els seus pressupostos, fet que fa d'aquest moment l'ideal per reobrir el debat, obert ja de fa temps, sobre el finançament municipal.
És sabut per tothom que els ajuntaments, com a administració més propera al ciutadà, es veuen obligats a donar molts més serveis que aquells que els són obligatoris per llei, però que per contra, veuen clarament restringits els seus canals de finançament per a poder-los suportar econòmicament.
Una reclamació dels ajuntaments que ve d'antuvi, però que, especialment ara, en un context de crisi econòmica, posa de relleu encara més la seva necessitat.
I és que el fet de ser l'administració més propera ha comportat l'assumpció d'una sèrie de competències que no són municipals, ja sigui per iniciativa pròpia o davant la inactivitat d'altres administracions. Així, els ajuntaments han quadruplicat en els darrers vints anys la despesa per habitant.
Fet que, fa uns anys, ja es posava de manifest en un estudi realitzat per la Diputació de Barcelona, conjuntament amb l'Institut d'Economia de Barcelona, que ja situava la despesa "no obligatòria" dels ajuntaments al voltant del 33% dels recursos municipals.
Que els darrers anys la despesa municipal per habitant hagi augmentat esdevé positiu perquè implica, conseqüentment, que han augmentat també els serveis que s'ofereixen al ciutadà. Però el que no ho és, i tampoc és just, és que el sistema de finançament local no hagi canviat. Dit d'altra manera, els ajuntaments fan més coses amb el mateix finançament de sempre.
No és estrany, doncs, que les administracions supramunicipals transfereixin competències al món local, ja que aquest pot oferir de manera més efectiva els serveis requerits pels ciutadans. El que és insòlit és que es faci sense el finançament corresponent. Si més no, aquest fet es demostra amb una realitat:
el pes de l'administració local dins el total de la despesa pública continua sent del 13%, exactament el mateix que fa més de 30 anys.
Si bé és cert que els ajuntaments s'han recolzat en excés ens els ingressos del sector immobiliari -un sistema pervers, per altra banda, que ens aboca inexorablement a necessitar de més ingressos per cobrir les necessitats dels nous habitants- també ho és que cal fer revisió de l'antic sistema de gestió d'ingressos i buscar-hi solucions. Paral·lelament, cal tenir una màxima clara
en l'elaboració dels pressupostos municipals: s'han optimitzar al màxim tots els recursos disponibles, i és que no serviria de res augmentar-los si aquests no s'administren amb eficiència i eficàcia.
La conclusió,doncs,és clara: de cap manera els ajuntaments poden seguir sustentant-se en l'actual model de finançament. No podem defugir, per tant, d'un debat que necessita d'una resposta satisfactòria de manera immediata.
Els darrers i primers mesos de l'any són l'època en què els ajuntaments aproven els seus pressupostos, fet que fa d'aquest moment l'ideal per reobrir el debat, obert ja de fa temps, sobre el finançament municipal.
És sabut per tothom que els ajuntaments, com a administració més propera al ciutadà, es veuen obligats a donar molts més serveis que aquells que els són obligatoris per llei, però que per contra, veuen clarament restringits els seus canals de finançament per a poder-los suportar econòmicament.
Una reclamació dels ajuntaments que ve d'antuvi, però que, especialment ara, en un context de crisi econòmica, posa de relleu encara més la seva necessitat.
I és que el fet de ser l'administració més propera ha comportat l'assumpció d'una sèrie de competències que no són municipals, ja sigui per iniciativa pròpia o davant la inactivitat d'altres administracions. Així, els ajuntaments han quadruplicat en els darrers vints anys la despesa per habitant.
Fet que, fa uns anys, ja es posava de manifest en un estudi realitzat per la Diputació de Barcelona, conjuntament amb l'Institut d'Economia de Barcelona, que ja situava la despesa "no obligatòria" dels ajuntaments al voltant del 33% dels recursos municipals.
Que els darrers anys la despesa municipal per habitant hagi augmentat esdevé positiu perquè implica, conseqüentment, que han augmentat també els serveis que s'ofereixen al ciutadà. Però el que no ho és, i tampoc és just, és que el sistema de finançament local no hagi canviat. Dit d'altra manera, els ajuntaments fan més coses amb el mateix finançament de sempre.
No és estrany, doncs, que les administracions supramunicipals transfereixin competències al món local, ja que aquest pot oferir de manera més efectiva els serveis requerits pels ciutadans. El que és insòlit és que es faci sense el finançament corresponent. Si més no, aquest fet es demostra amb una realitat:
el pes de l'administració local dins el total de la despesa pública continua sent del 13%, exactament el mateix que fa més de 30 anys.
Si bé és cert que els ajuntaments s'han recolzat en excés ens els ingressos del sector immobiliari -un sistema pervers, per altra banda, que ens aboca inexorablement a necessitar de més ingressos per cobrir les necessitats dels nous habitants- també ho és que cal fer revisió de l'antic sistema de gestió d'ingressos i buscar-hi solucions. Paral·lelament, cal tenir una màxima clara
en l'elaboració dels pressupostos municipals: s'han optimitzar al màxim tots els recursos disponibles, i és que no serviria de res augmentar-los si aquests no s'administren amb eficiència i eficàcia.
La conclusió,doncs,és clara: de cap manera els ajuntaments poden seguir sustentant-se en l'actual model de finançament. No podem defugir, per tant, d'un debat que necessita d'una resposta satisfactòria de manera immediata.