A continuació us presentem alguns dels elements arquitectònics més destacats:
Béns i equipaments de titularitat municipal o d’ús públic
 L’Ajuntament se situa al rovell del centre urbà, flanquejat per l’església de Sant Martí i l’antiga Casa Delmera o del Terçó. La construcció ocupa el solar de l’antiga Casa i Corral del Terme del segle XVI, que l’any 1830 servia com a posada. L’edifici actual data de finals del segle XIX i la dècada de 1990 es va ampliar per encabir-hi el programa funcional de l’Ajuntament, amb l’addició d’un nou cos a la segona planta destinat a albergar les oficines dels Serveis Tècnics Municipals. |
|
|
 Cal Terçó és una masia d’estructura basilical amb tres crugies de planta baixa i un pis, i el cos central més elevat, de dos pisos. El carener és perpendicular a la façana principal, orientada a migdia, amb coberta a doble vessant al cos més alt i d’un aiguavessant als laterals. Les obertures són de pedra, amb llindes monolítiques i brancals adovellats. La casa és tancada per un mur de tàpia. Sobre la porta d’accés hi ha una inscripció amb la data de 1708 i l’escut amb la creu de Malta, símbol del Capítol de la Catedral de Barcelona, ja que aquí era on els caps de família feien efectiva la tercera part del delme que pagaven a l’Església. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics, la masia va passar a mans privades a finals del segle XIX. En les reformes empreses pel nou propietari s’hi van destruir unes grans piques o dipòsits per contenir cereals, vi, oli i altres productes agrícoles, a més d’una llarga galeria subterrània o hipogeu. |
|
|
 La masia de Can Llaurador es troba situada a l’entrada del nucli urbà, venint del Masnou. El 1533 hi residia Francesc Llaurador, batlle de Teià. Al segle XIX, la propietat es va transferir a la família Botey, que en va conservar el nom. Actualment, és un equipament municipal que alberga les dependències de l’Arxiu Municipal, una sala d’actes, un espai polivalent, l’Oficina de Català i diverses sales de reunions. |
 La Unió és la Casa Municipal de Cultura. El seu origen es remunta a l’any 1869, en què Martí Botey va contractar la construcció d’un edifici que aleshores va ser conegut com el Cafè de Dalt. El 1912, una societat anomenada Montepío de la Unión Teyanense va adquirir-lo per instal·lar-hi la seva seu. El nom de La Unió prové de la fusió de tres germandats de socors mutu dites Sant Roc, Sant Lluís i L’Aliança per a l’esbargiment dels seus associats. Al seu entorn es va desenvolupar una gran i variada activitat cultural que incloïa el teatre, el ball i el cant coral, i que rivalitzava amb la societat veïna de la Flor de la Palma. Després de la Guerra Civil, la Falange es va apropiar dels béns de La Unió fins a la seva compra per part de l’Ajuntament, l’any 1963. En l’actualitat, l’edifici acull una sala d’exposicions i el Fons Batllori Jofre a la planta baixa, i un espai escènic polivalent al pis superior. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Ca l’Antiga és un espai cultural dinamitzat per la galerista Mariàngels López que ofereix una programació anual estable i gratuïta, en diverses disciplines: exposicions, conferències, concerts... La construcció primigènia és d’origen medieval, probablement vinculada a Casa Pol. L’any 1865 pertanyia a una institució religiosa dedicada a l’ensenyament femení. D’aquest període en resta una capella situada rere la casa de pagès. El 1872 s’hi va construir, annexa, una casa senyorial d’estil colonial amb grans balustrades que li confereix l’aspecte actual. |
L’església parroquial de Sant Martí és també coneguda com la Catedral del Maresme per les seves dimensions. Es tracta d’un temple d’estil gòtic-renaixentista construït l’any 1574 pel mestre de cases Antoni Mateu, pel preu de 250 lliures. En el contracte original de l’encàrrec s’hi especificava que havia de ser idèntica al Monestir dels Àngels de Barcelona. La façana principal se situa a llevant, precedida per una escalinata d’accés. La portalada, feta amb pedra picada de Montjuïc, és presidida per un frontó triangular amb la figura de sant Martí muntat a cavall. Al seu damunt hi ha un gran finestral florit d’estil neogòtic, fruit de la reforma efectuada l’any 1902. L’interior consta d’una sola nau coberta amb volta de creueria amb els nervis destacats per sis claus d’arc esculpides. Als laterals hi ha diverses capelles i, sobre seu, un trifori amb baranes decorades per rosasses amb traceria. L'absis és pentagonal i el campanar, situat a la part anterior, és d’aparença sòbria i planta quadrangular. 
La Creu de Terme es troba situada al peu de l’antic Camí del Mig, dins la propietat de Can Llaurador. Data del segle XVI i podria estar relacionada amb l’epidèmia de pesta de l’any 1589, que va afectar els estadants d’aquesta masia. Com d’altres creus d’aquell període, es caracteritza per l’ús del cardot com a motiu ornamental als extrems. Té la base poligonal i presenta les dues cares esculpides: a un costat hi figura el Sant Crist, i, a l’altre, la Verge Maria amb l’Infant Jesús als braços. Al seu torn, al capitell de la columna estan representats Sant Martí, Santa Magdalena, Sant Pere, Sant Joan, Sant Jaume i Sant Francesc d’Assís. La creu va ser enderrocada el 1936. Un cop acabada la Guerra Civil, va ser restaurada i aixecada novament, lleugerament girada respecte de la posició original.
La Palma és un complex arquitectònic de titularitat privada i actualment en ús que consta de dues parts: un teatre i un cafè-bar. El primer edifici està format per un cos rectangular amb una façana esglaonada amb formes arrodonides i motllures. Resseguint el capcer hi ha un esgrafiat amb el nom de la societat i l’any de construcció: La Palma Teyanense, 1911. El café-bar ocupa un edifici contigu de menor altura. La façana principal se situa a migdia, amb accés des del carrer de Pere Noguera, i es caracteritza per tenir una sèrie de cinc arcades de mig punt.
Ca la Cecília és un equipament públic que acull el Casal d’Avis i els Serveis municipals d’Atenció a les Persones. Abans de ser adquirida per l’Ajuntament, la casa havia estat propietat del doctor Eduardo Mariano. Es tracta d’un edifici de planta quadrangular i d’estil eclèctic situat al Passeig de la Riera. Construït el 1890, consta de soterrani, planta baixa, pis i golfes, a més d’un generós jardí al qual s’hi accedeix per un barri de ferro forjat. El conjunt és cobert amb teulada plana o terrat, i està rematat per una torre quadrada o llanterna, al mig.
El Mercat Municipal ocupa l’espai de l’antiga Plaça del Born o de Vendre, a la confluència de la Riera i el torrent de Casa Bru. L’origen de l’edificació actual es remunta a l’any 1916. El maig de l’any 1933, en temps de la República, s’hi va construir la teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la plaça de Catalunya. La façana presenta un porxo d’accés a una altura inferior de la coberta general per deixar passar la llum a través d’un vitrall de colors amb l’antic escut de Teià. La mida, ús i composició de l’edifici li confereixen un caràcter entranyable. 
El Cementiri Municipal va ser construït als afores de la població el 1854, seguint el projecte de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca. El recinte se situa en una zona voltada de vinyes, amb magnífiques vistes sobre el mar i el centre urbà. La dècada de 2000, s’hi van afegir dues noves illes de nínxols i es va urbanitzar l’accés per millorar-ne la integració paisatgística. Finques i masies particulars
 Can Lledó és una masia típica del segle XIV: planta rectangular, teulada a dues vessants i carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Hi destaca la porta en arc de mig punt adovellada i els dos finestrals gòtics del primer pis, amb cimacis esculpits amb motius vegetals i rostres humans. Entre les dues obertures es conserva un gran rellotge de sol. Gràcies al seu emplaçament a la muntanya, la masia domina tota la vall del poble. El cognom Lladó és un dels més antics de Teià i sembla entroncat amb el topònim Vall Lodonis que apareix en un document de l’any 894. Entre 1689 i 1692 hi residia el batlle Gabriel Lladó, qui va ser també l’últim jurat de Teià, en perdre Catalunya les seves institucions de govern local amb el triomf de Felip V l’any 1714. |
|
La construcció originària pertanyia a la família Marquès. El segle XIV va enllaçar per via matrimonial amb la família Botey, que d’aquesta manera va regentar-la fins al 1700, quan hi apareix la família Barrera. Al costat esquerre de la façana principal hi ha una Mare de Déu i a l’altra banda una inscripció que diu: En 1333 esta casa existia ja. En 1826 [o 1846] Barrera la renova. En efecte, en la darrera d’aquestes dues dates Gabriel Barrera va fer talar una trentena d’arbres dels Pins Alts per substituir les bigues de les teulades. |
|
Destaquen les proporcions del cos central de la casa, el portal d’arc de mig punt adovellat, el pati d’armes interior, el matacà situat a les golfes i l’escut dels comtes d’Alba de Liste. La notícia més antiga data del segle X i descriu una torre de vigilància que tenia adossades unes construccions propietat de la família Roudors. Entre els segles XV i XVI els Bru, propietaris de la casa per via matrimonial, van annexar-hi la masia. El segle XVII, els Bru van enllaçar amb els Fivaller i posteriorment, en el segle XIX, amb els Martorell, que en són els actuals propietaris. |
|
El mateix segle XVII, els Pol van emparentar amb els Fivaller. El 1703, Carles de Fivaller va restaurar a fons l’edifici, donant-li l’aspecte actual. Es compon de planta baixa, planta noble amb balcons a façana i arcades a la planta superior. Als extrems de la casa hi ha dues torres de planta quadrada coronades per merlets. També es conserva un rellotge de sol entre dos dels balcons i una capella a la part del darrere que data del 1696. |
|
A l’últim pis hi ha una galeria de finestres separades per petites pilastres i mènsules que envolta tot l’edifici. A la façana hi ha un escut d’armes barroc situat entre les inscripcions Gotzem-1704. La casa va pertànyer a Sebastià Dalmau, un destacat militar austriacista que va tenir un paper destacat en la guerra de Successió (1705-1714). A finals del XIX s’hi va construir una capel i, poc després, l’arquitecte Josep Majó va dirigir les obres de reforma de 1903. El conjunt està voltat d’una gran zona enjardinada i de bosc dissenyada per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1927 per encàrrec del Comte de Godó. Entre 1938 i gener de 1939, la propietat, que havia estat requisada per les autoritats republicanes, va acollir nens i nenes refugiats de les ciutats bombardejades i dels fronts de la Guerra Civil. |
 Can Wertheim és un edifici del segle XVII compost de planta quadrangular i teulada piramidal a quatre vessants amb una torre llanterna al centre. A la porta principal hi ha un blasó esculpit en pedra sostingut per dos gegants, la qual cosa ha motivat sigui també anomenada la Casa dels Gegants. El 1553 pertanyia a Jaume Valls. La seva vídua Joana va fer daurar i pintar un retaule (avui desaparegut) per a la capella barroca de Sant Jaume, annexa a la masia. A les visites pastorals de 1726, l’esmentada a capella es vincula a la casa Valls de Munt i a les de 1756, a casa Tamarit. Posteriorment va passar a mans dels banquers Freixa, fins a la seva fallida. Aleshores la va adquirir el propietari de la fàbrica de màquines de cosir Wertheim, Carles Wallin. Confiscada pel govern republicà, entre 1938 i gener de 1939 va ser la seu de la colònia Sueca Catalana patrocinada per l’Ambaixada de Suècia. |
En origen, Can Barrera era una masia de tipus basilical, amb un cos central elevat, que s’ha anat ampliant successivament fins a conformar el conjunt actual, que inclou una torre llanterna, un porxo i altres elements neoclàssics.
Casa Bru és un conjunt monumental amb aparença de fortificació medieval. L’edifici primigeni, de planta quadrangular, té planta baixa i dos pisos i coberta a quatre vessants, amb una torre a l’extrem dret de la façana principal i una capella annexa construïda l’any 1612.
Casa Pol era l’antiga residència dels senyors de Teià. Va ser construïda el segle XIII com a residència de Ramon de Roudors. Per extinció de la branca masculina, la propietat va passar als Martina el segle XV i més tard als Pol, a principis del segle XVII.
Can Godó és una masia del segle XVII, que el XIX adquireix la composició neogòtica actual. Consta de planta baixa i tres pisos, amb forma de cub coronat amb merlets. Els elements decoratius són eclèctics: arcs i motllures gòtiques amb elements vegetals, vitralls i decoracions modernistes.