
Quants anys tens i a què et dediques?
Tinc 23 anys, estudio Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i soc fundadora i coordinadora del projecte Djouma, que treballa a Mali per l’educació i la salut, i a Uganda per l’empoderament de la dona.
Quina és la teva filosofia de cooperació?
A Djouma treballem amb contraparts locals, sense voluntaris. A Mali hem tingut una contrapart per reformar un centre mèdic i una altra contrapart per construir una escola bressol. I a Uganda tenim una tercera contrapart. Nosaltres, des de Djouma, ens n’encarreguem del finançament i la difusió.
No funcioneu com una ONG tradicional.
A Djouma creiem que aquí hi ha molta feina a fer i que no és necessari creuar el Mediterrani per fer un canvi positiu en el món. En el nostre cas, el disseny dels projectes els fa la comunitat local i aquí rau el seu èxit. A Uganda, per exemple, hi ha nou persones que impulsen un projecte per a l’empoderament de 900 dones: una coordinadora, dos assessors comptables per ajudar a crear grups d’estalvi cooperatius, tres formadors professionals de joieria, pastisseria i costura perquè aquestes dones puguin muntar el seus negocis, i tres dinamitzadors que fan les sensibilitzacions perquè les dones puguin parlar de temes com la violència de gènere, l’explotació o els embarassos infantils. Empoderant les dones, de rebot estem empoderant tota la comunitat.
Quin és l’origen del teu compromís social i humanitari?
Des de petita m’he fet amb la comunitat gambiana de Teià i tinc la sort que els meus pares m’han portat pel món i he vist algunes realitats que m’han impressionat. Quan estava a l’Institut, un home va venir a parlar de Mali i llavors vaig tenir clar que allò era el que jo volia fer. Quan vaig complir-ne 16 vaig trucar-lo i em va recomanar que esperés un parell d’anys. I als 18 vaig decidir marxar a Mali, on prèviament ja coneixia una noia a qui havia estat cuidant a l’hospital Sant Joan de Deu. Aquesta noia va tenir un accident a l’esquena i va venir aquí a operar-se.
Com us vau conèixer?
El mateix home de la barba blanca que havia fet la xerrada em va contactar per si volia fer companyia a aquesta noia, que tenia un any més que jo. Ella em va explicar moltes coses. Per això quan el 2014 vaig anar a treballar sobre el terreny com a voluntària em va acollir a casa seva, com una més. Parlo la seva llengua, el bambara, que és la llengua de la regió de Bamako, i faig vida com qualsevol habitant del país.
I a Uganda?
Vaig conèixer un noi que tenia la mateixa història i la mateixa manera d’entendre la cooperació que jo: no fer servir el voluntariat entre la comunitat local i empoderar-los. Vam decidir treballar plegats, i des de Djouma financem la meitat del projecte. I aquest estiu hi he estat supervisant, amb la coordinadora local.
Com t’organitzes per arribar a tot arreu?
És complicat. Dedico el 70% del meu temps a Djouma, però vull acabar els estudis de comunicació perquè aleshores el projecte rendirà millor i arribarà més lluny. Aquesta és la meva finalitat.
Quins plans tens per al futur?
Al maig me’n vaig a viure al Mali, definitivament. És el lloc on jo sento que he d’estar i on em sento realitzada.
Quina relació tens amb Teià?
Teià és la meva comunitat. Hi vaig arribar amb 4 anys i vaig anar a l’escola i l’institut públics. Allí va néixer aquesta espurna i gràcies al suport dels centres educatius, de l’Ajuntament i de l’Esplai fem campanyes de microdonatius, venda de calendaris, recollida de material i xerrades de sensibilització a adults i adolescents, que són les generacions del futur.
Què significa per a tu ser candidat al premi al Teianenc de l’any?
Va ser una sorpresa totalment inesperada. Al principi estava en xoc. Soc una persona a qui no li agrada lluir-se. Que la gent confiï tant en mi com per fer-ho públic, m’omple d’orgull com a membre de la seva comunitat.