El film dirigit per Judith Colell recupera una història real dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial i suma un nou guardó a la trajectòria de Marta Ramírez, que ja havia estat premiada el 2019 amb ‘Las distancias’.
La productora Marta Ramírez, veïna de Teià, ha estat guardonada amb el Premi Gaudí a millor pel·lícula per 'Frontera', un film dirigit per Judith Colell que recupera una història poc coneguda dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial, quan habitants dels territori ajudaven refugiats a fugir de la França ocupada pels nazis Amb aquest guardó, Ramírez consolida una trajectòria destacada dins del cinema català —després d’haver guanyat també el Gaudí el 2019 amb ‘Las distancias’— i reflexiona en aquesta entrevista sobre el procés de producció del film, els reptes del sector i la seva mirada sobre el cinema actual.
1Primer de tot, enhorabona pel Premi Gaudí. Com vas viure el moment en què vau sentir el nom de Frontera com a millor pel·lícula?
Va ser una nit molt emocionant que recordaré sempre. Ja va ser una sorpresa molt agradable rebre el Premi del Públic, i culminar la nit amb el Gaudí a Millor Pel·lícula va ser la manera perfecta d’arrodonir una nit molt especial per a tot l’equip.
Què significa per a tu, personalment i professionalment, guanyar un Gaudí?
Els premis són un reconeixement molt bonic i sempre s’agraeixen, però també tenen un component inevitable de subjectivitat. Al final depenen de mirades, sensibilitats i moments concrets. Rebre’l és un honor i una gran alegria, però també sóc conscient que hi ha molt talent i molts projectes que podrien estar perfectament en aquest lloc.
Com va arribar el projecte de Frontera a les teves mans i què et va fer dir “aquesta història s’ha de fer”?
La història real en què s’inspira Frontera va aparèixer en un magazine dominical d’un diari: era una entrevista a qui seria el Josep a Frontera, el fill de l’encarregat de la duana (Miki Esparbé). Un dels guionistes, el Miguel Ibáñez Monroy, me la va fer arribar i de seguida em va semblar una història amb molts valors i que, a més, no s’havia explicat gaire en el nostre cinema. Frontera parla dels habitants dels Pirineus que ajudaven refugiats a fugir de la França ocupada pels nazis, una història força desconeguda per a molts de nosaltres però amb molts herois anònims.
La pel·lícula ens porta a l’any 1943 i a la frontera dels Pirineus. Què et va atraure d’aquesta història ambientada en aquell moment històric?
Un dels aspectes que més em va atraure és que, tot i parlar d’uns fets de fa més de vuitanta anys, la història connecta, malauradament, amb situacions molt actuals. Avui encara hi ha molta gent arreu del món que ha de fugir de casa seva per la guerra, la fam o simplement per sobreviure. Frontera parla d’això en el context de la postguerra espanyola i de la Segona Guerra Mundial, però el que explica continua sent vigent.
Com és treballar com a productora en un projecte d’aquesta dimensió? Quines són les responsabilitats que la gent no veu?
La producció de Frontera ha estat molt complexa. Era la primera vegada que m’enfrontava a un projecte d’aquesta envergadura, amb un equip molt gran, molts actors, una producció d’època i, a més, amb gent de diferents països, ja que la pel·lícula és una coproducció amb Bèlgica.
Com ha estat la col·laboració amb la directora Judith Colell durant tot el procés?
Jo ja coneixia la Judith Colell d’un projecte anterior, Elisa K, que va dirigir quan jo treballava en una altra productora. Quan va aparèixer Frontera vaig pensar en ella perquè és una gran directora d’actors i té una sensibilitat especial per retratar els personatges. I a Frontera hi ha personatges complexos, que no són estereotips: els “bons” tenen zones fosques i els “dolents” també mostren la seva part humana. Crec que això la Judith ho ha sabut reflectir molt bé.
A nivell personal, a més, hi ha hagut una entesa total. És una persona amb molt talent, però també amb una energia i un entusiasme molt contagiosos. Fer tot aquest procés amb ella ha estat un regal i un gran aprenentatge. Tant de bo puguem tornar a treballar juntes ben aviat.
Quin ha estat el repte més gran que heu hagut de superar durant la producció de la pel·lícula?
El repte més gran sempre és encaixar tot el que vols fer dins el pressupost, però en aquest cas també va ser un repte gestionar la coproducció internacional i el fet de no poder rodar tota la pel·lícula als Pirineus per motius econòmics… i aconseguir que això no es notés en pantalla.
I el moment més emocionant o inesperat que recordes del rodatge o de tot el camí de la pel·lícula?
Hi ha hagut molts moments emocionants al llarg del procés, però si n’he de destacar un de recent, sens dubte seria la nit dels Gaudí. Va ser un moment molt especial per a tot l’equip.
La pel·lícula també ha connectat amb el públic. Creus que hi ha alguna cosa universal en la història de Frontera?
Sens dubte. Com deia abans, la pel·lícula connecta amb fets molt actuals, però també ens interpel·la directament com a societat. A Frontera, davant d’una realitat terrible i perillosa, hi ha gent que decideix ajudar i arriscar-se, gent que mira cap a una altra banda i gent que denuncia. I això és exactament el que continua passant avui davant de moltes injustícies i tragèdies que veiem al món.
Com creus que està evolucionant el cinema català actualment?
Crec que vivim un moment molt interessant, amb moltes pel·lícules que aconsegueixen connectar amb el públic. Fa uns anys això era més excepcional, però ara cada any hi ha diversos títols que tenen un gran èxit. Pel·lícules com El 47 o Casa en flames fa dos anys, o Wolfgang, Molt lluny o Frontera el 2025, i fa pocs dies s’ha estrenat Balandrau, amb un gran èxit de públic.
Això és fruit d’unes polítiques que han apostat per un cinema en català més ambiciós i de gran format i està ajudant a canviar la percepció del públic: el cinema en català ja no es veu com un cinema de nínxol, sinó com un cinema amb potencial d’arribar a molta gent.
Tu ets de Teià. D’alguna manera el teu origen o el teu entorn han influït en la teva manera d’entendre el cinema?
No sabria dir exactament com, però sí que recordo perfectament les sessions de cinema que es feien a un centre cultural, que no devia ser ni La Unió encara, on projectaven pel·lícules alguns caps de setmana. I sens dubte recordo les sessions dobles a La Calàndria, on vaig passar moltes tardes de nena i adolescent.
Quines qualitats creus que ha de tenir una bona productora avui dia?
La que destacaria més és la perseverança. Aconseguir aixecar una pel·lícula és una carrera de fons —de vegades gairebé una marató— i hi ha molts moments en què podries tenir la temptació de llençar la tovallola.
Després d’un Gaudí, canvia la manera com afrontes els projectes futurs?
No especialment, però sí que és un al·licient afegit. Que es reconegui la feina feta sempre és un impuls positiu a l’hora d’afrontar les dificultats dels projectes futurs.
En què estàs treballant ara o quins projectes t’il·lusionen especialment?
Estic treballant en diversos projectes, però el que destacaria especialment per proximitat és Tres Edats, un llargmetratge dirigit pel cineasta català d’origen xinès Jiajie Yu Yan. La pel·lícula retrata la vida d’una família xinesa des que arriben a Barcelona l’any 1992 i ho fa a través de tres èpoques diferents.
És la primera vegada que es fa una pel·lícula explicada des de dins d’aquesta comunitat que forma part de la nostra societat. A més, és una història escrita amb molta sensibilitat i detall, i crec que té potencial per tenir un gran recorregut.
També rodarem aquest any un curtmetratge dirigit per Valèria Cuní, una història molt bonica i sensible que, a més, em fa especial il·lusió perquè ella també és de Teià.
Si poguessis produir qualsevol història sense límits, quin tipus de pel·lícula t’agradaria fer?
Des de fa un temps m’interessa especialment produir pel·lícules per a nens i adolescents. Crec que hi ha poc contingut d’aquí per a aquestes edats i que molts dels referents que veuen venen de fora. Seria molt interessant que també poguessin veure històries amb referents més propers.
Per acabar: què és per a tu el cinema?
Per mi el cinema és una finestra al món i a la il·lusió i també una forma de vida.