Divendres 28, Teià gaudirà de música al carrer gràcies a l’adhesió de l’Ajuntament a un projecte impulsat pel Palau de la Música Catalana i que s’inscriu en el marc del Festival Internacional Maria Canals. La iniciativa s’anomena El Maria Canals porta cua i consisteix a instal·lar un piano en un espai públic perquè tothom qui vulgui el pugui tocar.
En el cas de Teià, la plaça de la Cooperativa ha estat la ubicació escollida. Un músic professional s’encarregarà d’interpretar diverses melodies al llarg del dia. Per l’indret també hi passaran els alumnes dels centres escolars de la població, així com diversos aficionats i intèrprets locals i de les rodalies. És el cas de la professora del Conservatori Maria Rosa Ribas, acompanyada de Francesc del Rei i Dolors Colomer; de l’Escola de Música Cadença; de Bernat Antolín i Eva Comas; del Cor Atàlia i la Coral Picarol, i del cantautor alellenc Narcís Perich. La jornada es clourà amb un concert de Max Villavechia.
Maria Canals i Teià
No va ser l’atzar, sinó la Guerra Civil i la passió familiar pel piano que van dur Maria Canals i Cendrós a Teià. Comptava 24 anys quan hi va posar els peus per primer cop l’1 de juny de 1938 i ja en restaria lligada per sempre més.
L’any abans, la família s’havia mudat del pis de la Gran Via Barcelona a una casa al carrer Martí Pujol de Badalona per por de l’aviació feixista, però l’extensió dels bombardejos sobre aquesta darrera ciutat va aconsellar el pare, Joaquim Canals Matavaques, de cercar refugi encara més lluny. Un deixeble seu, Ferran Escofet, era metge municipal de Badalona i tenia casa a Teià: el mas Canigó.
En paraules de la mateixa Maria Canals: “ell em va facilitar unes lliçons a Teià, on hi havia molts refugiats de Barcelona” i “gràcies als senyors Puigoriol, pares de les meves noves deixebles i persones d’una bondat poc freqüent, vaig trobar la manera d’instal·lar-nos-hi tota la família”.
Els Canals van anar a raure a cal Tet, al número 67 del carrer de Francesc Layret, que era com s’anomenava llavors el carrer de Sant Jordi. A cal Tet hi sojornaven i s’hi feien classes de solfeig i piano. A dinar anaven, habitualment, a la Pensión Jardín.
Poc després d’aterrar-hi, el 20 de juliol, el pare moria i era enterrat al cementiri del poble. Des de llavors i en els mesos que va durar aquest “parèntesi obligat” per la guerra, Maria Canals va tenir com a alumnes una vintena de nois i noies, molts dels quals pertanyien a la colònia estiuejant.
El 26 de gener de 1939, un cop acabada la guerra, Maria Canals i molts d’altres se’n tornaren a Barcelona, però mantingueren durant anys la tirada pel poble com a estiuejants.
Concertista i pedagoga
Canals va debutar al Palau de la Música el 1942 de la mà de Ricard Viñes. L’any següent va participar en el festival artístic organitzat a La Palma per recaptar fons per restaurar l’altar major de l’església parroquial de Sant Martí de Teià, malmès pels revolucionaris durant la Guerra.
Com a concertista va tocar a Europa i va participar com a jurat en diversos certàmens internacionals, però va preferir sempre centrar-se en l’ensenyament i el perfeccionament musical. Amb el seu marit, l’escriptor i compositor Rossend Llates, va fundar el 1948 l’Acadèmia de Música Ars Nova a Barcelona. Preciament d’aquell any és la fotografia en què apareix Maria Canals voltada de la família Escofet, a la balconada del mas Canigó.
Entre els seus deixebles s’hi compten Lídia i Núria Escofet Manich, Núria Rossell, Cati Colomer, Carme Julià, Bernat Antolín, Maria Victòria Bonet Godó, Maria Rosa Godó, Rosario Coll Godó, Maria Lluïsa i Montserrat Sabater, Francesc Soler, així com diversos membres de la família Puigoriol-Botey: Maria Eugènia, Immaculada, Roser, Francesc, Jordi, Ricard i Ramon.
Al final de la seva vida, Canals va voler tornar al poble, “darrere d’una placeta voltada per xiprers gegants, des d’on es veuen vinyes i torrents vorejats de garrofers, i la plana del Maresme”. Per això va ser enterrada el 29 de juliol de 2010 al costat del seu pare.