Demà divendres, 1 d’octubre, a les 19h, s’inaugurarà a La Unió l’exposició Mirades a Frederic Viñals, organitzada pel Grup d’Artistes de Teià (GAT). La mostra vol ser també un acte de justícia amb “el pintor de la llum i el color” i compta amb la participació d’artistes locals com Divina Cabezón, Joan Maria de Castellar, Àngels Estella, Glòria Ferreró, Pilar Garcia, Mercè González, Le Pape, Josep Lluís Losada, Tònia Minguet, Irene Montero, Andrés Ordóñez, Josep Pujol, Mariló Pujol, Rosalia Raméntol, Jordi Santmiquel, Carmen Suárez, i Tina.
L’acte d’obertura estarà amenitzat pels alumnes de l’Escola de Música Cadença i el dia 3 a les 12h s’hi farà una visita comentada.
Vinculat al poble
Frederic Viñals i Yscla (1913-2012) va néixer a Barcelona, al Poble Nou, i va viure molts anys a Sant Andreu, però va estar molt lligat a Teià, on tenia casa i hi feia llargues estades. Com explica el museòleg, historiador i crític d’art Ramon Casalé, “aquesta relació amb la població ha permès que ara tinguem l’oportunitat de gaudir d’una exposició retrospectiva, que també serveix d’homenatge a una trajectòria creativa de gairebé vuit dècades, ja que va morir els 99 anys” sense que la seva obra hagués estat mai exposada a Teià.
La seva producció pictòrica i dibuixística se centra principalment en el paisatge, sobretot el rural, encara que també va conrear la marina, el retrat, la figura i la natura morta, i, en el cas particular de Teià, serveix de document gràfic per recordar com era el poble durant la primera meitat del segle XX, ja que molts dels seus indrets han sofert canvis o han desaparegut.
Paisatgista i impressionista
Tot i que va ser bàsicament autodidàctica, Viñals va assistir a diverses acadèmies i va seguir els mestres que li interessaven per millorar les seves capacitats expressives, com Joquim Mir, Ramon Calsina, Francesc Serra, Pere Marra, Frederic Lloveras o Francesc Labarta, conegut pel seu paisatgisme preciosista d’un gran detallisme. També va realitzar alguns viatges per Europa, concretament a París i Amsterdam, que li van permetre conèixer de prop els grans mestres impressionistes i els paisatgistes holandesos i anglesos. “Per tant –diu Casalé–, Viñals va beure de diverses fonts per després buscar el ser propi camí creatiu, sobretot des de la vessant naturalista”.
Viñals va ser fidel sempre a l’impressionisme, tot i la puixança de tendències avantguardistes com l’informalisme i l’art conceptual. Segons Casalé, l’artista “va voler seguir fent el que veritablement li agradava i se sentia més còmode. Per això les influències més properes no li van produir cap mena d’efecte”.
Tècnica pictòrica
A nivell pictòric, les tècniques més emprades per l’autor són l’oli, l’aquarel·la i la cera. Quant al dibuix, utilitzava sovint diversos llapis, carbonet, retolador i tinta. Casalé explica que “tots aquests procediments tècnics els aplicava damunt d’una tela, cartró o paper, amb igual dedicació i interès, ja que no diferenciava la pintura del dibuix perquè ambdues li permetien obtenir els resultats desitjats.
A vegades el dibuix era l’esbós d’un quadre, però en altres ocasions era l’obra original, i tenim infinitat d’exemples de Teià, on representava els seus carrers, camins, rieres i cases”.
Llum i color
El seu estil destaca per dos aspectes: la llum i el color. Els olis estan impregnats d’una lluminositat que s’estén per tot el quadre, però principalment pels celatges blavosos, vermellosos i ataronjats dels crepuscles o albades. El crític Juan Cortés destacava dels seus paisatges que “no es perdia en cap moment en detallismes inoperants”.
El color anava relacionat amb la llum, mitjançant una pinzellada solta, vigorosa, consistent, equilibrada, ordenada i a vegades densa i gruixuda, emprant tota gamma de colors. Per això un altre crític com Angel Marsà comentava que el color que aplicava anava en consonància amb la llum.
“En conjunt –conclou Casalé–, podríem denominar la seva pintura com a naturalista, sobretot pel seu contacte directe amb la naturalesa, o el que és el mateix, au plein air, dins de la tradició mediterrània”.
Carrera estroncada
Com explica el seu fill Pep, “el pare no va viure mai de la pintura, entesa com a font principal d’ingressos. Més aviat va ser un exemple més d’aquells a qui la Guerra Civil va escapçar una possible i brillant carrera artística. Va fer exposicions, va visitar moltes sales d’art, va pintar molt al llarg de la seva vida, però no es va moure mai pels cenacles artístics de l’època, si exceptuem el Reial Cercle Artístic. Era conegut i valorat, però no formava part del món públic i publicat de la pintura catalana del seu estil i la seva època”.
Per tot plegat, Mirades a Francesc Viñals representa una oportunitat magnífica per atansar-se a l’artista i la seva obra.