La cineasta teianenca reflexiona sobre els seus inicis, el pes de la mort en la seva obra i els nous projectes que volen portar el talent local més enllà del poble.
La directora Valèria Cuní, formada a l’ESCAC i amb una trajectòria marcada per una mirada íntima i personal, parla en aquesta entrevista del seu procés creatiu, dels referents que l’han influït i de com Teià —el seu paisatge, el cementiri, la llum de tarda sobre la vinya— ha impregnat la seva manera d’entendre el cinema. Entre la mort i la pèrdua de la innocència, però també amb voluntat d’explorar nous temes i formats, Cuní afronta una nova etapa professional amb projectes que connecten arrels i futur.
SOBRE ELS INICIS
Recordes el moment exacte en què vas decidir que volies fer cinema? Hi ha un instant concret o va ser una suma de petites intuïcions?
En ser filla única, des de ben petita m’entretenia veient moltes pel·lícules. Les gaudia, però no sabia que allò podia ser una professió. El moment que recordo sentir “l’espurna de la passió” va ser mirant el making of del DVD de The Phantom of the Opera, la versió del 2004 de Joel Schumacher. Fins al moment, deia que volia ser actriu perquè era l’únic que sabia que existia per fer una pel·lícula… Però llavors vaig entendre com funcionava un rodatge, la quantitat de gent imprescindible darrere la càmera i, el més important, vaig ser conscient que algú escrivia i dirigia tot allò… Aquell món em va enamorar amb deu anys i em va fer veure el cinema des d’una altra perspectiva, com un objectiu d’arribar a formar part d’un making of algun dia.
Quin va ser el teu primer projecte audiovisual i què en vas aprendre? Mirant enrere, què li agraeixes a aquella primera experiència?
Durant la Primària i l’ESO vaig jugar molt a fer “pel·lícules” sola a casa o amb la meva amiga teianenca Berta Vilardebó. Vaig veure que amb molt poc podia crear i que l’aprenentatge l’anava adquirint a mesura que provava i provava. Després, amb el primer curtmetratge a l’ESCAC durant un curset d’estiu, em vaig adonar que el treball en equip era molt important — i molt difícil. Ja estudiant el Grau, rodàvem en grups de quatre persones i vaig adonar-me que, si érem pocs però molt eficaços, podíem arribar a fer grans coses. I amb els rodatges més grans i importants (TFG i TFM), vaig entendre que és importantíssim aprendre a adaptar-te, quan les coses no funcionen, i ser molt àgil per trobar solucions. Sovint, les noves idees per afrontar problemes inesperats, acaben donant millors resultats que no pas si tot hagués anat sobre rodes.
Hi ha alguna pel·lícula que et fes dir: “jo vull fer això”? Aquell clic que et va fer entendre que explicar històries amb imatges seria el teu llenguatge?
Des de la revelació d’aquell primer making of, gaudia de les pel·lícules per després investigar com s’havia creat l’artifici. De mica en mica vaig anar entenent el llenguatge audiovisual i les històries que escrivia per mi o pels certàmens literaris de l’escola, les anava imaginant d’una forma més cinematogràfica.
Però, curiosament, mai a la vida he volgut saber res sobre com es feien les pel·lícules dels Germans Marx. Des dels sis anys o així, em tirava els caps de setmana sencers mirant una vegada i una altra els seus films encara que ja em sabés els diàlegs i les cançons de memòria. És una espècie de màgia que ni vint anys després no he volgut trencar, perquè, quan necessito entretenir-me de veritat, encara me’ls miro i em permeto retornar a la il·lusió infantil!
PROCÉS CREATIU
Què neix primer en tu: la imatge o la història?
Sempre és difícil saber què t’arriba abans… Però reflexionant-hi, crec que sempre m’acostuma a arribar una mica més aviat la imatge. Els espais, els paisatges, la llum, els moviments, les persones… Fins i tot els sentiments, per mi són alguna cosa més visual que narrativa en un primer moment. M’acabo enamorant d’alguna cosa que de seguida em crea la necessitat d’omplir amb un significat, una pregunta o una trama. Primer arriba la inspiració, com per art de màgia, i has d’estar receptiva per captar-la. Però després l’has de saber treballar, moldejar i barallar-t’hi molt.
Quan anava a l’ESCAC, havia de fer dues hores diàries de transport públic. Però m’ho vaig prendre com una rutina per caçar possibles històries. Em va servir per mirar menys el mòbil i estar més atenta a tot allò que passava al voltant, amb el resultat que algun curt ha sortit de la llarga llista que tinc d’idees enxampades.
Com treballes els personatges perquè siguin tan humans i propers? Parteixes de vivències reals o els descobreixes escrivint?
Crear un personatge de ficció és molt complicat, perquè, a vegades, únicament el farceixes amb allò que t’interessa per la història, i quan es mostra a la pantalla no el veus com una persona humana. Nosaltres som molt més complicats. Per mi el principal pas és detectar els estereotips i fugir-ne. Crear personatges originals i que el públic s’enamori d’ells és una feina molt difícil, i mai saps ben bé d’on t’han vingut les idees, si de gent propera o del teu interior. Per a mi és un dels processos més entretinguts. Com més juguis i més provis, millor. Últimament estic molt capficada en posar molta atenció als personatges secundaris o a qualsevol extra especial que pugui aparèixer per allà; m’agrada que tots aportin alguna cosa única i que els espectadors els identifiquin.
Els personatges que més he treballat fins ara com a guionista i directora són els nens i nenes. Als inicis de la carrera, em sentia molt limitada, a l’hora de dirigir, per la falta d’experiència de treball amb actors. Així que em vaig sentir més còmoda en crear històries del món infantil i treballar sense prejudicis amb intèrprets novells. Vam aprendre molt mútuament i gràcies a ells vaig anar guanyant la confiança que em va permetre construir i dirigir personatges adults, que ara mateix els gaudeixo molt per l’enorme ventall de possibilitats que tenen com a professionals.
Tens alguna rutina o ritual abans de començar un rodatge? Música, silenci, una conversa amb l’equip?
Malauradament, mai hi ha temps de fer res en un rodatge, amb prou feines es pot gravar el que estava planificat! Per mi l’important és començar cada dia amb l’energia positiva i transmetre la motivació i l’amor pel projecte a l’equip. Els directors i directores som els capitans del vaixell, i el nostre malestar, por o el que sigui s’escampa ràpidament entre els tècnics i intèrprets. Poder treballar amb l’equip satisfet, tot i les adversitats a les quals ens hàgim d’encarar al llarg de la jornada, ja és tenir mitja feina guanyada.
De forma més personal, tinc la mania de preparar la roba de cada dia de rodatge de forma precisa, ben bé com si fos per anar de colònies. No per un tema estètic, sinó per comoditat i la tranquil·litat de tenir-ho preparat per marxar a primera hora del matí. Als rodatges o passes molt fred o molta calor, i m’agrada estudiar-m’ho abans i no haver de patir després.
Què és el més difícil de dirigir? Gestionar emocions? El temps? La pressió?
Tot això i sobretot la quantitat de decisions per minut que has de prendre. Hi ha un punt en què no saps si estàs triant el correcte; no hi ha temps material per parar-ho tot i reflexionar. Així que la confiança en la intuïció és molt important i sovint és la millor.
Encara que sigui molt bàsic, sempre t’has d’estar recordant que estàs treballant amb persones, juntament amb les seves emocions i els seus errors. Els rodatges són tan calculats i freds que semblen poder sobrepassar qualsevol cosa pel bé de la producció, dels diners o del temps. Ara fa un mes, la meva mare va morir i jo em trobava a una setmana de rodar un projecte molt important per a mi. Saber dir que no i parar tot per donar-te temps, és un pas que imposa molt de respecte però et fa adonar-te de les coses més importants que hi ha a la vida a part del cinema.
INSPIRACIÓ I REFERENTS
Quins directors o directores t’han marcat més? Hi ha alguna mirada que sentis especialment propera a la teva?
Tim Burton és el director que més em va impactar de petita i sempre l’he tingut com a referent. David Lynch em va descobrir el cinema experimental i m’hi vaig llençar de cap, en una època de crear sense por i per pura curiositat. I finalment, David Cronenberg és un cineasta que no vaig descobrir fins que estava a l’ESCAC, però de petita havia vist The Fly i em va fascinar pel seu component científic. Va ser un plaer retrobar-lo amb la seva filmografia completa, i Dead Ringers es va convertir en una de les meves pel·lícules preferides.
Reconec que els tres tenen un factor comú: la mort. També experimenten amb criatures insòlites a través de la biologia i l’anatomia, que són interessos encoberts que també tinc… Així que em sento molt connectada amb la seva visió del cinema i del món.
T’inspira el teu entorn a Teià? De quina manera? Podríem veure algun dia un llargmetratge completament ambientat aquí?
La panoràmica de la Serra de Sant Mateu és el paisatge que des de sempre m’he entretingut a observar i a gaudir amb la llum canviant del dia. És preciosa.
Crec que va ser amb onze anys que vaig llegir Retrum de Francesc Miralles i òbviament, per la meva curiositat per la mort i la ubicació a Teià, em va encantar i em vaig aficionar a aquest gènere literari. Justament, el cementiri de Teià és l’únic racó del poble que veig des de la meva habitació. D’alguna manera, de petita vaig anar entenent la mort gràcies a aquesta presència, i ara, quan necessito desconnectar, m’agrada anar-hi caminant i veure, com deia també el llibre, la vista privilegiada que tenim del mar. Des d’allà reflexiono sobre els punts de les històries en què estic encallada, i en fer el camí de tornada em sento renovada.
Molts curtmetratges i pràctiques a l’ESCAC (tant propis com de companys) les vaig rodar al poble. A casa meva, davant del cementiri, per carrers… No sé si es pot dir, però Can Munt va ser l’escenari d’un rodatge post-apocalíptic que vam fer, tot i la multitud de riscos que comportava.
D’on surten les idees? Vivències personals, observació, intuïció… o una barreja de tot?
Normalment sempre parteixo d’alguna cosa que he vist o sentit, per molt mínim que sigui, per començar a crear una història o un personatge que acabarà construint una trama sencera. Com he dit abans, els cineastes sempre hem d’estar molt atents al nostre voltant. Hi ha la idea que ens aïllem en mons de ficció, però aquests estan basats en la pura realitat i parlen del que ens fa humans. Cal observar molt el dia a dia i, sobretot, amarar-te de molt art i coneixements, no només d’altres pel·lícules. Jo sempre he necessitat complementar-me amb la dansa clàssica i la música, i m’han brindat punts de partida per històries.
Sobre les vivències pròpies, quan estic en procés d’escriptura, afirmo que la peça no conté res gaire personal. Però un cop ja acabada i estrenada, m'adono clarament que l'obra traspua una gran veritat o una vivència meva que, d’alguna manera, necessitava sortir al món exterior. És com mostrar sense que te n’adonis una cosa molt íntima i inconscient a la gran pantalla. Així que la creació - del cinema i l’art en general - considero que requereix una escolta i una observació tant interna com externa.
MIRADA PERSONAL
Quin tema sents que sempre apareix a les teves històries?
Clarament la mort i la pèrdua de la innocència. Durant la universitat em vaig guanyar la fama de “la dels animals morts i els nens traumatitzats”. Gràcies a això, he arribat a aconseguir feines per projectes que requerien una mirada delicada amb aquests temes.
Ara estic explorant noves històries amb diferents temàtiques, per sortir de la zona de confort i poder entrar en una nova etapa vital i artística. El poder em sembla molt interessant i és el tema que estic investigant darrerament, encara que en les meves anteriors històries ja veig que existia de forma implícita.
Hi ha alguna escena teva que sentis especialment teva? Aquell moment que resumeix la teva manera de mirar el món.
Aquesta ha estat la pregunta més difícil… Mai me l’havien fet i, clar, cada pla, cada escena, cada projecte que fas té la teva essència… És com triar entre petites parts de tu mateixa, però alhora no t’agrada cap. Sincerament, és molt difícil a vegades estimar la feina que has fet; sempre hi acabes veient més els errors que no pas les virtuts.
Però, ara, potser em quedaria amb les dues escenes finals de Cementeri d’Estiu. Sense fer spoilers, tenen un ritme i una planificació que encara em commocionen i sento que necessito continuar investigant per aquesta línia. Totes les emocions que està vivint internament la protagonista, queden narrades pel paisatge exterior.
Què vols que senti l’espectador quan veu una obra teva? Incomoditat? Empatia? Reconèixer-se?
La reflexió a través de l’impacte. Que pugui arribar a empatitzar amb personatges incòmodes i situacions que no s’hagués imaginat mai. I ja que hi estem posats, que s’entretingui!
PRESENT I FUTUR
En quin projecte estàs treballant ara mateix?
Des de fa un any i mig que estic treballant en el meu primer curtmetratge fora de l’àmbit universitari; Petó de Teatre. És tota una odissea, perquè ja jugues en un altre terreny i la perseverança és el que et fa seguir endavant, no uns deadlines al llarg del curs.
Coming Soon Films produeix el projecte i, per casualitats de la vida, em vaig trobar que al darrere hi ha la Marta Ramírez, també filla de Teià. Tinc moltes ganes de rodar un projecte més gran al poble i comptar amb el talent que hi ha. Ja estic molt agraïda amb tota la gent que s’ha implicat en l’inici d’aquest nou curt, com en el procés de càsting per trobar la protagonista o l’ajuda que ens han ofert sempre els socis de la Societat la Flor de la Palma. El meu anterior curt, Cementeri d’Estiu, va ser molt especial per a mi, perquè el vam rodar al poble de la meva família materna, a Campanet (Mallorca). Veure tots els veïns implicats i il·lusionats per formar part d’un projecte teu… No té paraules, la veritat. Amb els treballs que estic desenvolupant, només desitjo que, d’alguna forma o altra, també puguin trobar l’amor i el suport necessari.
Què t’atrau del format llarg que no t’ha donat el curt?
Estic escrivint llargmetratges d’encàrrec i propis i, encara que suposi més feina, em sento més còmoda per les oportunitats que un metratge més extens t’ofereix: les combinacions de trames, el desenvolupament de personatges més complexos, el seu acompanyament en un camí de canvi significatiu… coses que en el curtmetratge sovint no tens temps ni de plantejar.
Trobo que és més fàcil aprendre a escriure pel·lícules que no pas curts. Semblen poca cosa, però per tal que funcionin han de tenir totes les escasses peces en el lloc idoni. L’estructura de guió d’un bon curt no és gens fàcil, és més aviat una espècie de misteri.
Hi ha algun gènere que encara no hagis explorat i t’agradaria fer? Thriller? Comèdia? Cinema més experimental?
M’he mogut molt amb el drama i l’experimental. He intentat anar donant tocs de comèdia subtil de mica en mica, però la veritat és que m’encantaria atrevir-me a endinsar-m’hi més. Igual que el que comentava del format del curt, sembla fàcil però és el gènere més enginyós.
El thriller o el terror per ara els concebo més com acompanyants secundaris en històries dramàtiques que estic treballant, fins i tot, l’aparició del musical. La veritat és que tinc moltes ganes de provar tot. És tenir l’oportunitat de veure la vida des de perspectives diferents.
El teu somni cinematogràfic pendent? Un festival concret? Un tipus d’història? Un equip amb qui treballar?
Ara mateix, demanaria poder fer una escena amb una coreografia de dansa gran o rodar un projecte fora del país. Anar a festivals o treballar amb professionals concrets, són somnis que van mutant sovint i potser, per sort o per insistència, s’acabaran complint.
MÉS PERSONAL
Una pel·li que recomanis ara mateix?
De les més recents que he vist i he desitjat que tant de bo les hagués gaudit abans: Sweet Charity de Bob Fosse, pel seu espectacular i tendre cant a la vida, i Yentl, per ser una excel·lent òpera prima de la llegendària Barbra Streisand.
Un lloc de Teià perfecte per rodar una escena clau?
El Carrer Fivaller seria un impressionant escenari per una persecució de cotxes, sobretot pel tram final que desemboca a la Riera… Crec que és de les coses més trepidants que tenim al poble. Per una escena més melancòlica, alguns dels terrenys de vinyes que s’impregnen de la llum de tarda amb les vistes al Mediterrani i la silueta de Barcelona al fons.
Si la teva vida fos una pel·lícula, quin títol tindria?
“Entre les aigües del Mediterrani”.
Completa la frase: “El cinema és…”
En tinc dues: …una forma preciosa de complicar-te la vida. O …una manera de no fugir de la realitat, sinó de comunicar-la.