En David és un dels tres finalistes al premi d'elecció popular al Teianenc de l'any de 2018. Entre avui i dimecres publicarem una entrevista amb cadascuna de les persones que han estat proposades pels veïns i veïnes del poble, amb la finalitat de donar a conèixer tant el guardó com les raons d'aquestes nominacions. L'ordre d'aparició segueix un criteri merament alfabètic. Un cop llegides, podeu votar el candidat que us faci més el pes en aquest enllaç abans del 7 de novembre.
Quants anys tens i a què et dediques?
Soc biòleg marí, tinc 49 anys i porto un any i mig fent de taxista a Teià. Abans havia treballat a Noruega cultivant salmó i a la Mediterrània cultivant llobarro; havia tingut botigues de peix... Sempre he estat lligat al món del comerç del peix i la producció pesquera.
I com és que ara fas de taxista?
Havia fet una inversió molt gran i la crisi em va descapitalitzar. Vaig veure un anunci a la premsa que hi havia una llicència lliure a Teià i després d’haver enviat més de 600 currículums vaig adonar-me que mai més no tornaria a exercir de biòleg.
Quina és la teva relació amb Teià?
Vaig néixer a Barcelona, he viscut al Masnou i fa aproximadament 9 anys que visc a Teià. Des de llavors vaig començar a fer-hi vida i a implicar-me en algunes iniciatives ciutadanes, cada cop més. Ara puc dir que Teià és el meu poble.
Què significa per a tu ser candidat al premi al Teianenc de l’Any?
M’ha fet molta gràcia i molta il·lusió. Deu ser cosa de la meva mare perquè sinó, no ho entenc!
El premi al Teianenc de l’any es lliura el 10 de novembre, dins la Festa Major de Sant Martí, per la qual cosa alguns dels fets que vas protagonitzar estan fora de termini perquè són una mica anteriors. De totes formes, parlem-ne.
Els atemptats de les Rambles i Cambrils del 17 d’agost de 2017 em van enganxar a Barcelona, tornant de fer un servei a l’aeroport del Prat. Aleshores vaig sentir per ràdio la crida dels taxistes a col·laborar-hi. Crec que vaig ser l’únic taxista de fora de l’Àrea Metropolitana que hi va intervenir. En concret, vaig evacuar les persones que s’havien refugiat a la pastisseria Escrivà i vaig retornar a l’hotel uns turistes argentins.
També vas afavorir la participació en el referèndum de l’1 d’octubre...
A l’Escola El Cim vam organitzar diverses activitats per passar-hi la nit i garantir l’obertura del col·legi electoral. Jo em vaig cuidar de cuinar 30 quilos de musclos que vaig anar a buscar a Mercabarna. L’endemà vaig fer diversos viatges de franc amb el taxi perquè les persones grans o impedides poguessin votar. I com que em va semblar una iniciativa simpàtica, el 21 de desembre ho vaig tornar a repetir.
Aquell dia vas fer un servei especial, oi?
Sí. Jo sempre porto sintonitzada la ràdio i aquell dia estava escoltant el programa d’en Roger de Gràcia, Estat de Gràcia, a Catalunya Ràdio. El 21-D, el programa buscava el testimoni d’algú que tornés a votar a l'institut Jaume Balmes del carrer de la Diputació, on l’1-O hi va haver garrotades, i van trobar-hi una senyora de 92 anys que viu en una residència geriàtrica del costat. El dia del referèndum hi va votar perquè es va habilitar el cens universal, però el 21-D no podia perquè estava empadronada a Caldes d’Estrac. Aleshores, des de la ràdio es va demanar si algú la podia ajudar, i m’hi vaig oferir.
I com va anar?
Recordo que hi havia una cua terrible per entrar a Barcelona. Vaig arribar a les 18h i s’hi van pujar ella, que anava amb caminador, i el periodista radiofònic Albert Montilla per fer la retransmissió en directe. El programa acabava a les 19h, i vam arribar a Caldetes quan faltava un minut.
Just a temps!
Sí, però la senyora no va poder votar perquè no duia el DNI original; duia una fotocòpia en color plastificada perquè a la residència els guarden la documentació oficial, així que el president de mesa no ho va permetre, òbviament.
Vaja, un vot perdut...
Gairebé dos, de fet, perquè el periodista tampoc no havia votat. Havia de fer-ho al Poble Sec i l’hi vaig portar. Vam arribar a les 19.58h, quasi al límit. I mentrestant, la senyora al cotxe. Quan la vam acostar a la residència ens van renyar molt perquè era l’hora de sopar i no en sabien res! Com a mostra d’agraïment, la ràdio em va obsequiar amb un lot de productes i jo el vaig regalar a una fundació solidària.