Abans (parlo de la primera meitat del segle XX) no hi havia bolígrafs ni retoladors i la gent escrivia amb ploma estilogràfica. Com que la tinta de l’estilogràfica tarda una mica en assecar-se, es feia servir paper secant per evitar que s’esborronés el que s’acabava d’escriure si sense voler s’hi passava la mà pel damunt. La gent els anomenava “secants”.

(Continuant amb els secants 2 ...)

Els secants sovint portaven publicitat a una de les cares. La cara de la publicitat de vegades estava “estucada” i tenia una textura brillant perquè lluïssin més els colors de l’anunci. Aleshores no servia com secant, és clar

(Continuant amb els secants 3...)

Era típic dels escriptoris del segle XIX i començaments del XX que al costat dels tinters i el lloc per posar els plomins per escriure hi hagués el secant muntat en el “porta secants”. ABJ no els havia utilitzat mai gaire els porta secants, feia servir els secants solts i els guardava entre els fulls de les seves “llibretes”, així de passada li servien de punt.

ABJ tenia el costum de “guardar-ho tot”, segons la seva dona. Tot no, és clar, però moltes coses que sembla impossible que algú es pugui entretenir a guardar, sí. Per exemple de pals de polo (gelat), en tenia un munt. S’ha de dir que en molts casos tenia una certa lògica el que guardava. En el cas dels pals de polo, li servien per pensar treballs manuals per l’editorial Salvatella.

Un dels llocs que ABJ utilitzava per guardar papers eren els llibres. Entre les pàgines dels seus llibres i llibretes hi ha tot un món de “material sensible” que donaria de ben segur per fer-ne una exposició. Un món (de fet un munt) d’informació complementària que normalment té a veure amb el llibre o la llibreta concreta en que s’ha guardat el paper.

ABJ hauria estat content de veure que al diari hi sortia una pistola de cavalleria molt semblant a la que ell tenia a sobre la calaixera del seu estudi. Ràpidament l’hauria retallat... No, no l’hauria retallat, perquè al costat hi surt una màscara mortuòria de Napoleó, una maqueta de la batalla de Waterloo, un retrat de l’emperadriu Josefina... Hauria guardat les dues pàgines (sobre el 200 aniversari de la batalla) i hauria apuntat “La Vanguardia dijous 18 de juny de 2015”

Un dels personatges històrics admirats per ABJ era Napoleó Bonaparte. Sobte una mica, perquè ABJ era un home pacífic i gairebé antimilitarista. Sí que és veritat però que li agradava l’èpica i d’èpica aquest personatge en tenia un munt. Deu ser això.

Tornem al tema de la família. Els dos Batllori Jofré es van casar amb les dues Obiols Roselló (no hi havia més germans ni germanes ni per una part ni per l’altra). L’Antoni, el germà gran, es va casar amb la gran, la Maria Teresa, i el germà petit, el Josep Lluís, amb la Carme, la petita. Tot ben ordenat i simètric, com li agradava a ABJ, que la vida ja s’ocupa després de desordenar-ho.