El Festival Transhumant torna a Teià aquest octubre amb una programació que aborda qüestions com les relacions familiars, la memòria històrica o les migracions. Al capdavant del certamen hi ha Joaquim Roqué, que explica en aquesta entrevista la filosofia del projecte, la relació consolidada amb Teià i les propostes que el públic podrà descobrir enguany al municipi.
Per començar, com explicaries què és el Festival Transhumant a algú que encara no el coneix o no hi hagi estat mai?
—El Transhumant Festival és un certamen de cinema i fotografia compromès amb la transformació social. Això vol dir que tots els continguts que fem i projectem tenen a veure amb els valors humans i amb diferents qüestions que afecten la vida. El cinema ens ajuda a entendre-les millor.
Teià fa anys que forma part del recorregut del Transhumant. Com va començar aquesta relació i què ha fet que es mantingui al llarg de tot aquest temps?
—Teià és un municipi únic entre les seus del festival perquè ja tenia una comissió de cooperació que organitzava un cicle de cinema i valors. Ens vam conèixer a través del catàleg de la Diputació de Barcelona i vam començar a projectar-hi diferents sessions amb pel·lícules que ja havien passat pel Transhumant. Va arribar un moment que, com que ja fèiem activitats cada any, es va proposar projectar també pel·lícules a competició de l’edició en curs. Així va començar una col·laboració que ja fa molts anys que dura.
Què té Teià que encaixa especialment bé amb la filosofia del Transhumant?
—Crec que la gent que assisteix a les sessions és especialment sensible amb aquests temes. Hi ha molts debats, molta conversa i molt diàleg. Això es nota molt en el tipus de públic que ve. Creiem que, per la manera de ser de la gent de Teià i del Maresme, encaixa molt bé aquesta voluntat d’obrir la mirada a diferents realitats del món i a diferents qüestions. És una de les coses que fan única Teià entre les nostres seus.
Enguany el festival proposa tres sessions a Teià. Quin criteri heu seguit a l’hora de confeccionar aquesta programació?
—Proposem diferents programes a la comissió i ells els trien en funció dels temes. Des de fa uns anys, els programes del festival són temàtics: combinem un llargmetratge i un curtmetratge que tenen a veure amb un mateix tema. Per tant, cada sessió té una temàtica diferent.
La primera sessió, combina Tanit i Mama!. Què ens pots avançar d’aquestes dues històries i per què heu volgut projectar-les juntes?
—Tanit és una pel·lícula que ara mateix està en estrena als cinemes. Parla de la relació d’una dona i una nena amb el bosc i amb la natura, i també d’aquesta relació entre una adulta i una nena. Mama! també se centra en la relació entre una mare i la seva filla, en aquest cas en un moment dramàtic. És una sessió amb una temàtica completament femenina i centrada especialment en les relacions entre mares i filles.
Després oferireu Popel i Mujer entre abedules. Què creus que trobarà el públic en aquesta segona sessió?
—Aquesta sessió està dedicada a la memòria històrica, tant al que van viure els republicans que van anar als camps de concentració alemanys com a persones supervivents dels camps d’extermini que després es van integrar a l’Alemanya nazi. La proposta convida a reflexionar sobre aquest període de la història, però també des del punt de vista actual. És una sessió molt important per entendre els fenòmens d’extrema dreta actuals, d’on venen i cap a on podem tornar com a societat si no recordem el que va passar.
La tercera sessió, està formada per Richelieu i Mercenaire, dues obres de Pier-Philippe Chevigny. Per què són una bona manera de tancar el Transhumant a Teià?
—És un director canadenc que tracta d’una manera increïble els fenòmens migratoris. Parla del trànsit d’aquestes persones quan arriben als països del que anomenem Nord Global i de les dificultats que hi troben. Mercenaire parla d’un jove que treballa en un escorxador i de com, tot i tenir una bona feina, també reprimeix sentiments i comportaments violents que porta dins. A Richelieu hi ha una persona que exerceix de mediadora i ajuda persones migrades a treballar en una empresa, mentre veiem com aquesta empresa les explota. En tots dos casos, el tema es tracta des d’un punt de vista molt poc habitual: com les empreses i les societats del Nord Global ens aprofitem de la mà d’obra barata que arriba a través de les persones migrades.
El Transhumant porta el cinema a espais molt diferents del municipi, com el Casal de la Gent Gran, Can Llaurador o el CMC La Unió. És important per al festival aquesta idea de portar les projeccions a diferents espais?
—Sí. En el cas del Transhumant donem molt valor també a l’espai on anem. El festival és un espai de diàleg, de reflexió i també artístic, i això fa que anem a buscar el públic allà on és. Poder anar al Casal de la Gent Gran ens agrada moltíssim perquè és un espai on aquestes persones passen bona part del seu temps de lleure. La CMC La Unió, per la seva banda, acull iniciatives culturals de tota mena, té unes condicions fantàstiques de projecció i facilita molt les sinergies i la comunicació amb el públic.
Després de tants anys venint a Teià, què t’agradaria que s’endugués el públic que assisteixi a les sessions d’aquesta edició?
—Durant tots aquests anys també ha evolucionat la societat. Ara estem en un moment en què els extremismes són a l’ordre del dia i formen part de moltes converses. Es parla molt del concepte de refugi climàtic, d’un lloc on vas i trobes una temperatura agradable. Doncs el Transhumant s’ha convertit en un refugi de diàleg i coneixement. És un espai on les persones poden escoltar i parlar de temes que avui estan molt polaritzats. Un lloc on la gent s’escolta, mira i reflexiona sobre qüestions complexes que de vegades no són fàcils d’explicar breument en un piulet o en un reel.
I, finalment, per què convidaries algú de Teià que encara no ha anat mai al Transhumant a acostar-s’hi aquest octubre?
—Convidaria la gent de Teià que encara no hi ha vingut perquè és un lloc on descobrir que, de vegades, els temes complexos es poden entendre a través de la conversa i del diàleg. És un espai de respecte on pot haver-hi un petit canvi personal després de veure aquestes pel·lícules. No hi ha veritats blanques o negres; moltes vegades hi ha escales de grisos o escales de colors en tots els temes que tractem al festival. I l’entreteniment no està renyit amb el compromís ni amb aprendre coses noves.
