Marta Ramírez, productora de Teià, guanya el Premi Gaudí a millor pel·lícula per 'Frontera'

El film dirigit per Judith Colell recupera una història real dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial i suma un nou guardó a la trajectòria de Marta Ramírez, que ja havia estat premiada el 2019 amb ‘Las distancias’.

La productora Marta Ramírez, veïna de Teià, ha estat guardonada amb el Premi Gaudí a millor pel·lícula per 'Frontera', un film dirigit per Judith Colell que recupera una història poc coneguda dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial, quan habitants dels territori ajudaven refugiats a fugir de la França ocupada pels nazis Amb aquest guardó, Ramírez consolida una trajectòria destacada dins del cinema català —després d’haver guanyat també el Gaudí el 2019 amb ‘Las distancias’— i reflexiona en aquesta entrevista sobre el procés de producció del film, els reptes del sector i la seva mirada sobre el cinema actual.

1Primer de tot, enhorabona pel Premi Gaudí. Com vas viure el moment en què vau sentir el nom de Frontera com a millor pel·lícula?
Va ser una nit molt emocionant que recordaré sempre. Ja va ser una sorpresa molt agradable rebre el Premi del Públic, i culminar la nit amb el Gaudí a Millor Pel·lícula va ser la manera perfecta d’arrodonir una nit molt especial per a tot l’equip.

Què significa per a tu, personalment i professionalment, guanyar un Gaudí?
Els premis són un reconeixement molt bonic i sempre s’agraeixen, però també tenen un component inevitable de subjectivitat. Al final depenen de mirades, sensibilitats i moments concrets. Rebre’l és un honor i una gran alegria, però també sóc conscient que hi ha molt talent i molts projectes que podrien estar perfectament en aquest lloc.

Com va arribar el projecte de Frontera a les teves mans i què et va fer dir “aquesta història s’ha de fer”?
La història real en què s’inspira Frontera va aparèixer en un magazine dominical d’un diari: era una entrevista a qui seria el Josep a Frontera, el fill de l’encarregat de la duana (Miki Esparbé). Un dels guionistes, el Miguel Ibáñez Monroy, me la va fer arribar i de seguida em va semblar una història amb molts valors i que, a més, no s’havia explicat gaire en el nostre cinema. Frontera parla dels habitants dels Pirineus que ajudaven refugiats a fugir de la França ocupada pels nazis, una història força desconeguda per a molts de nosaltres però amb molts herois anònims.

La pel·lícula ens porta a l’any 1943 i a la frontera dels Pirineus. Què et va atraure d’aquesta història ambientada en aquell moment històric?

Un dels aspectes que més em va atraure és que, tot i parlar d’uns fets de fa més de vuitanta anys, la història connecta, malauradament, amb situacions molt actuals. Avui encara hi ha molta gent arreu del món que ha de fugir de casa seva per la guerra, la fam o simplement per sobreviure. Frontera parla d’això en el context de la postguerra espanyola i de la Segona Guerra Mundial, però el que explica continua sent vigent.

Com és treballar com a productora en un projecte d’aquesta dimensió? Quines són les responsabilitats que la gent no veu?
La producció de Frontera ha estat molt complexa. Era la primera vegada que m’enfrontava a un projecte d’aquesta envergadura, amb un equip molt gran, molts actors, una producció d’època i, a més, amb gent de diferents països, ja que la pel·lícula és una coproducció amb Bèlgica.

Com ha estat la col·laboració amb la directora Judith Colell durant tot el procés?
Jo ja coneixia la Judith Colell d’un projecte anterior, Elisa K, que va dirigir quan jo treballava en una altra productora. Quan va aparèixer Frontera vaig pensar en ella perquè és una gran directora d’actors i té una sensibilitat especial per retratar els personatges. I a Frontera hi ha personatges complexos, que no són estereotips: els “bons” tenen zones fosques i els “dolents” també mostren la seva part humana. Crec que això la Judith ho ha sabut reflectir molt bé.

A nivell personal, a més, hi ha hagut una entesa total. És una persona amb molt talent, però també amb una energia i un entusiasme molt contagiosos. Fer tot aquest procés amb ella ha estat un regal i un gran aprenentatge. Tant de bo puguem tornar a treballar juntes ben aviat.

Quin ha estat el repte més gran que heu hagut de superar durant la producció de la pel·lícula?
El repte més gran sempre és encaixar tot el que vols fer dins el pressupost, però en aquest cas també va ser un repte gestionar la coproducció internacional i el fet de no poder rodar tota la pel·lícula als Pirineus per motius econòmics… i aconseguir que això no es notés en pantalla.

I el moment més emocionant o inesperat que recordes del rodatge o de tot el camí de la pel·lícula?
Hi ha hagut molts moments emocionants al llarg del procés, però si n’he de destacar un de recent, sens dubte seria la nit dels Gaudí. Va ser un moment molt especial per a tot l’equip.

La pel·lícula també ha connectat amb el públic. Creus que hi ha alguna cosa universal en la història de Frontera?

Sens dubte. Com deia abans, la pel·lícula connecta amb fets molt actuals, però també ens interpel·la directament com a societat. A Frontera, davant d’una realitat terrible i perillosa, hi ha gent que decideix ajudar i arriscar-se, gent que mira cap a una altra banda i gent que denuncia. I això és exactament el que continua passant avui davant de moltes injustícies i tragèdies que veiem al món.

Com creus que està evolucionant el cinema català actualment?
Crec que vivim un moment molt interessant, amb moltes pel·lícules que aconsegueixen connectar amb el públic. Fa uns anys això era més excepcional, però ara cada any hi ha diversos títols que tenen un gran èxit. Pel·lícules com El 47 o Casa en flames fa dos anys, o Wolfgang, Molt lluny o Frontera el 2025, i fa pocs dies s’ha estrenat Balandrau, amb un gran èxit de públic.

Això és fruit d’unes polítiques que han apostat per un cinema en català més ambiciós i de gran format i està ajudant a canviar la percepció del públic: el cinema en català ja no es veu com un cinema de nínxol, sinó com un cinema amb potencial d’arribar a molta gent.

Tu ets de Teià. D’alguna manera el teu origen o el teu entorn han influït en la teva manera d’entendre el cinema?
No sabria dir exactament com, però sí que recordo perfectament les sessions de cinema que es feien a un centre cultural, que no devia ser ni La Unió encara, on projectaven pel·lícules alguns caps de setmana. I sens dubte recordo les sessions dobles a La Calàndria, on vaig passar moltes tardes de nena i adolescent.

Quines qualitats creus que ha de tenir una bona productora avui dia?
La que destacaria més és la perseverança. Aconseguir aixecar una pel·lícula és una carrera de fons —de vegades gairebé una marató— i hi ha molts moments en què podries tenir la temptació de llençar la tovallola.

Després d’un Gaudí, canvia la manera com afrontes els projectes futurs?
No especialment, però sí que és un al·licient afegit. Que es reconegui la feina feta sempre és un impuls positiu a l’hora d’afrontar les dificultats dels projectes futurs.

En què estàs treballant ara o quins projectes t’il·lusionen especialment?
Estic treballant en diversos projectes, però el que destacaria especialment per proximitat és Tres Edats, un llargmetratge dirigit pel cineasta català d’origen xinès Jiajie Yu Yan. La pel·lícula retrata la vida d’una família xinesa des que arriben a Barcelona l’any 1992 i ho fa a través de tres èpoques diferents.

És la primera vegada que es fa una pel·lícula explicada des de dins d’aquesta comunitat que forma part de la nostra societat. A més, és una història escrita amb molta sensibilitat i detall, i crec que té potencial per tenir un gran recorregut.

També rodarem aquest any un curtmetratge dirigit per Valèria Cuní, una història molt bonica i sensible que, a més, em fa especial il·lusió perquè ella també és de Teià.

Si poguessis produir qualsevol història sense límits, quin tipus de pel·lícula t’agradaria fer?
Des de fa un temps m’interessa especialment produir pel·lícules per a nens i adolescents. Crec que hi ha poc contingut d’aquí per a aquestes edats i que molts dels referents que veuen venen de fora. Seria molt interessant que també poguessin veure històries amb referents més propers.

Per acabar: què és per a tu el cinema?
Per mi el cinema és una finestra al món i a la il·lusió i també una forma de vida.


Valèria Cuní: la mirada cinematogràfica de Teià que neix entre la Serra de Sant Mateu i el mar

La cineasta teianenca reflexiona sobre els seus inicis, el pes de la mort en la seva obra i els nous projectes que volen portar el talent local més enllà del poble.

La directora Valèria Cuní, formada a l’ESCAC i amb una trajectòria marcada per una mirada íntima i personal, parla en aquesta entrevista del seu procés creatiu, dels referents que l’han influït i de com Teià —el seu paisatge, el cementiri, la llum de tarda sobre la vinya— ha impregnat la seva manera d’entendre el cinema. Entre la mort i la pèrdua de la innocència, però també amb voluntat d’explorar nous temes i formats, Cuní afronta una nova etapa professional amb projectes que connecten arrels i futur.

SOBRE ELS INICIS

Recordes el moment exacte en què vas decidir que volies fer cinema? Hi ha un instant concret o va ser una suma de petites intuïcions?

En ser filla única, des de ben petita m’entretenia veient moltes pel·lícules. Les gaudia, però no sabia que allò podia ser una professió. El moment que recordo sentir “l’espurna de la passió” va ser mirant el making of del DVD de The Phantom of the Opera, la versió del 2004 de Joel Schumacher. Fins al moment, deia que volia ser actriu perquè era l’únic que sabia que existia per fer una pel·lícula… Però llavors vaig entendre com funcionava un rodatge, la quantitat de gent imprescindible darrere la càmera i, el més important, vaig ser conscient que algú escrivia i dirigia tot allò… Aquell món em va enamorar amb deu anys i em va fer veure el cinema des d’una altra perspectiva, com un objectiu d’arribar a formar part d’un making of algun dia.

Quin va ser el teu primer projecte audiovisual i què en vas aprendre? Mirant enrere, què li agraeixes a aquella primera experiència?

Durant la Primària i l’ESO vaig jugar molt a fer “pel·lícules” sola a casa o amb la meva amiga teianenca Berta Vilardebó. Vaig veure que amb molt poc podia crear i que l’aprenentatge l’anava adquirint a mesura que provava i provava. Després, amb el primer curtmetratge a l’ESCAC durant un curset d’estiu, em vaig adonar que el treball en equip era molt important — i molt difícil. Ja estudiant el Grau, rodàvem en grups de quatre persones i vaig adonar-me que, si érem pocs però molt eficaços, podíem arribar a fer grans coses. I amb els rodatges més grans i importants (TFG i TFM), vaig entendre que és importantíssim aprendre a adaptar-te, quan les coses no funcionen, i ser molt àgil per trobar solucions. Sovint, les noves idees per afrontar problemes inesperats, acaben donant millors resultats que no pas si tot hagués anat sobre rodes.

Hi ha alguna pel·lícula que et fes dir: “jo vull fer això”? Aquell clic que et va fer entendre que explicar històries amb imatges seria el teu llenguatge?

Des de la revelació d’aquell primer making of, gaudia de les pel·lícules per després investigar com s’havia creat l’artifici. De mica en mica vaig anar entenent el llenguatge audiovisual i les històries que escrivia per mi o pels certàmens literaris de l’escola, les anava imaginant d’una forma més cinematogràfica.

Però, curiosament, mai a la vida he volgut saber res sobre com es feien les pel·lícules dels Germans Marx. Des dels sis anys o així, em tirava els caps de setmana sencers mirant una vegada i una altra els seus films encara que ja em sabés els diàlegs i les cançons de memòria. És una espècie de màgia que ni vint anys després no he volgut trencar, perquè, quan necessito entretenir-me de veritat, encara me’ls miro i em permeto retornar a la il·lusió infantil!

PROCÉS CREATIU

Què neix primer en tu: la imatge o la història?

Sempre és difícil saber què t’arriba abans… Però reflexionant-hi, crec que sempre m’acostuma a arribar una mica més aviat la imatge. Els espais, els paisatges, la llum, els moviments, les persones… Fins i tot els sentiments, per mi són alguna cosa més visual que narrativa en un primer moment. M’acabo enamorant d’alguna cosa que de seguida em crea la necessitat d’omplir amb un significat, una pregunta o una trama. Primer arriba la inspiració, com per art de màgia, i has d’estar receptiva per captar-la. Però després l’has de saber treballar, moldejar i barallar-t’hi molt.

Quan anava a l’ESCAC, havia de fer dues hores diàries de transport públic. Però m’ho vaig prendre com una rutina per caçar possibles històries. Em va servir per mirar menys el mòbil i estar més atenta a tot allò que passava al voltant, amb el resultat que algun curt ha sortit de la llarga llista que tinc d’idees enxampades.

Com treballes els personatges perquè siguin tan humans i propers? Parteixes de vivències reals o els descobreixes escrivint?

Crear un personatge de ficció és molt complicat, perquè, a vegades, únicament el farceixes amb allò que t’interessa per la història, i quan es mostra a la pantalla no el veus com una persona humana. Nosaltres som molt més complicats. Per mi el principal pas és detectar els estereotips i fugir-ne. Crear personatges originals i que el públic s’enamori d’ells és una feina molt difícil, i mai saps ben bé d’on t’han vingut les idees, si de gent propera o del teu interior. Per a mi és un dels processos més entretinguts. Com més juguis i més provis, millor. Últimament estic molt capficada en posar molta atenció als personatges secundaris o a qualsevol extra especial que pugui aparèixer per allà; m’agrada que tots aportin alguna cosa única i que els espectadors els identifiquin.

Els personatges que més he treballat fins ara com a guionista i directora són els nens i nenes. Als inicis de la carrera, em sentia molt limitada, a l’hora de dirigir, per la falta d’experiència de treball amb actors. Així que em vaig sentir més còmoda en crear històries del món infantil i treballar sense prejudicis amb intèrprets novells. Vam aprendre molt mútuament i gràcies a ells vaig anar guanyant la confiança que em va permetre construir i dirigir personatges adults, que ara mateix els gaudeixo molt per l’enorme ventall de possibilitats que tenen com a professionals.

Tens alguna rutina o ritual abans de començar un rodatge? Música, silenci, una conversa amb l’equip?

Malauradament, mai hi ha temps de fer res en un rodatge, amb prou feines es pot gravar el que estava planificat! Per mi l’important és començar cada dia amb l’energia positiva i transmetre la motivació i l’amor pel projecte a l’equip. Els directors i directores som els capitans del vaixell, i el nostre malestar, por o el que sigui s’escampa ràpidament entre els tècnics i intèrprets. Poder treballar amb l’equip satisfet, tot i les adversitats a les quals ens hàgim d’encarar al llarg de la jornada, ja és tenir mitja feina guanyada.

De forma més personal, tinc la mania de preparar la roba de cada dia de rodatge de forma precisa, ben bé com si fos per anar de colònies. No per un tema estètic, sinó per comoditat i la tranquil·litat de tenir-ho preparat per marxar a primera hora del matí. Als rodatges o passes molt fred o molta calor, i m’agrada estudiar-m’ho abans i no haver de patir després.

Què és el més difícil de dirigir? Gestionar emocions? El temps? La pressió?

Tot això i sobretot la quantitat de decisions per minut que has de prendre. Hi ha un punt en què no saps si estàs triant el correcte; no hi ha temps material per parar-ho tot i reflexionar. Així que la confiança en la intuïció és molt important i sovint és la millor.

Encara que sigui molt bàsic, sempre t’has d’estar recordant que estàs treballant amb persones, juntament amb les seves emocions i els seus errors. Els rodatges són tan calculats i freds que semblen poder sobrepassar qualsevol cosa pel bé de la producció, dels diners o del temps. Ara fa un mes, la meva mare va morir i jo em trobava a una setmana de rodar un projecte molt important per a mi. Saber dir que no i parar tot per donar-te temps, és un pas que imposa molt de respecte però et fa adonar-te de les coses més importants que hi ha a la vida a part del cinema.

INSPIRACIÓ I REFERENTS

Quins directors o directores t’han marcat més? Hi ha alguna mirada que sentis especialment propera a la teva?

Tim Burton és el director que més em va impactar de petita i sempre l’he tingut com a referent. David Lynch em va descobrir el cinema experimental i m’hi vaig llençar de cap, en una època de crear sense por i per pura curiositat. I finalment, David Cronenberg és un cineasta que no vaig descobrir fins que estava a l’ESCAC, però de petita havia vist The Fly i em va fascinar pel seu component científic. Va ser un plaer retrobar-lo amb la seva filmografia completa, i Dead Ringers es va convertir en una de les meves pel·lícules preferides.
Reconec que els tres tenen un factor comú: la mort. També experimenten amb criatures insòlites a través de la biologia i l’anatomia, que són interessos encoberts que també tinc… Així que em sento molt connectada amb la seva visió del cinema i del món.

T’inspira el teu entorn a Teià? De quina manera? Podríem veure algun dia un llargmetratge completament ambientat aquí?

La panoràmica de la Serra de Sant Mateu és el paisatge que des de sempre m’he entretingut a observar i a gaudir amb la llum canviant del dia. És preciosa.

Crec que va ser amb onze anys que vaig llegir Retrum de Francesc Miralles i òbviament, per la meva curiositat per la mort i la ubicació a Teià, em va encantar i em vaig aficionar a aquest gènere literari. Justament, el cementiri de Teià és l’únic racó del poble que veig des de la meva habitació. D’alguna manera, de petita vaig anar entenent la mort gràcies a aquesta presència, i ara, quan necessito desconnectar, m’agrada anar-hi caminant i veure, com deia també el llibre, la vista privilegiada que tenim del mar. Des d’allà reflexiono sobre els punts de les històries en què estic encallada, i en fer el camí de tornada em sento renovada.

Molts curtmetratges i pràctiques a l’ESCAC (tant propis com de companys) les vaig rodar al poble. A casa meva, davant del cementiri, per carrers… No sé si es pot dir, però Can Munt va ser l’escenari d’un rodatge post-apocalíptic que vam fer, tot i la multitud de riscos que comportava.

D’on surten les idees? Vivències personals, observació, intuïció… o una barreja de tot?

Normalment sempre parteixo d’alguna cosa que he vist o sentit, per molt mínim que sigui, per començar a crear una història o un personatge que acabarà construint una trama sencera. Com he dit abans, els cineastes sempre hem d’estar molt atents al nostre voltant. Hi ha la idea que ens aïllem en mons de ficció, però aquests estan basats en la pura realitat i parlen del que ens fa humans. Cal observar molt el dia a dia i, sobretot, amarar-te de molt art i coneixements, no només d’altres pel·lícules. Jo sempre he necessitat complementar-me amb la dansa clàssica i la música, i m’han brindat punts de partida per històries.

Sobre les vivències pròpies, quan estic en procés d’escriptura, afirmo que la peça no conté res gaire personal. Però un cop ja acabada i estrenada, m'adono clarament que l'obra traspua una gran veritat o una vivència meva que, d’alguna manera, necessitava sortir al món exterior. És com mostrar sense que te n’adonis una cosa molt íntima i inconscient a la gran pantalla. Així que la creació - del cinema i l’art en general - considero que requereix una escolta i una observació tant interna com externa.

MIRADA PERSONAL

Quin tema sents que sempre apareix a les teves històries?

Clarament la mort i la pèrdua de la innocència. Durant la universitat em vaig guanyar la fama de “la dels animals morts i els nens traumatitzats”. Gràcies a això, he arribat a aconseguir feines per projectes que requerien una mirada delicada amb aquests temes.

Ara estic explorant noves històries amb diferents temàtiques, per sortir de la zona de confort i poder entrar en una nova etapa vital i artística. El poder em sembla molt interessant i és el tema que estic investigant darrerament, encara que en les meves anteriors històries ja veig que existia de forma implícita.

Hi ha alguna escena teva que sentis especialment teva? Aquell moment que resumeix la teva manera de mirar el món.

Aquesta ha estat la pregunta més difícil… Mai me l’havien fet i, clar, cada pla, cada escena, cada projecte que fas té la teva essència… És com triar entre petites parts de tu mateixa, però alhora no t’agrada cap. Sincerament, és molt difícil a vegades estimar la feina que has fet; sempre hi acabes veient més els errors que no pas les virtuts.
Però, ara, potser em quedaria amb les dues escenes finals de Cementeri d’Estiu. Sense fer spoilers, tenen un ritme i una planificació que encara em commocionen i sento que necessito continuar investigant per aquesta línia. Totes les emocions que està vivint internament la protagonista, queden narrades pel paisatge exterior.

Què vols que senti l’espectador quan veu una obra teva? Incomoditat? Empatia? Reconèixer-se?

La reflexió a través de l’impacte. Que pugui arribar a empatitzar amb personatges incòmodes i situacions que no s’hagués imaginat mai. I ja que hi estem posats, que s’entretingui!

PRESENT I FUTUR

En quin projecte estàs treballant ara mateix?

Des de fa un any i mig que estic treballant en el meu primer curtmetratge fora de l’àmbit universitari; Petó de Teatre. És tota una odissea, perquè ja jugues en un altre terreny i la perseverança és el que et fa seguir endavant, no uns deadlines al llarg del curs.

Coming Soon Films produeix el projecte i, per casualitats de la vida, em vaig trobar que al darrere hi ha la Marta Ramírez, també filla de Teià. Tinc moltes ganes de rodar un projecte més gran al poble i comptar amb el talent que hi ha. Ja estic molt agraïda amb tota la gent que s’ha implicat en l’inici d’aquest nou curt, com en el procés de càsting per trobar la protagonista o l’ajuda que ens han ofert sempre els socis de la Societat la Flor de la Palma. El meu anterior curt, Cementeri d’Estiu, va ser molt especial per a mi, perquè el vam rodar al poble de la meva família materna, a Campanet (Mallorca). Veure tots els veïns implicats i il·lusionats per formar part d’un projecte teu… No té paraules, la veritat. Amb els treballs que estic desenvolupant, només desitjo que, d’alguna forma o altra, també puguin trobar l’amor i el suport necessari.

Què t’atrau del format llarg que no t’ha donat el curt?

Estic escrivint llargmetratges d’encàrrec i propis i, encara que suposi més feina, em sento més còmoda per les oportunitats que un metratge més extens t’ofereix: les combinacions de trames, el desenvolupament de personatges més complexos, el seu acompanyament en un camí de canvi significatiu… coses que en el curtmetratge sovint no tens temps ni de plantejar.

Trobo que és més fàcil aprendre a escriure pel·lícules que no pas curts. Semblen poca cosa, però per tal que funcionin han de tenir totes les escasses peces en el lloc idoni. L’estructura de guió d’un bon curt no és gens fàcil, és més aviat una espècie de misteri.

Hi ha algun gènere que encara no hagis explorat i t’agradaria fer? Thriller? Comèdia? Cinema més experimental?

M’he mogut molt amb el drama i l’experimental. He intentat anar donant tocs de comèdia subtil de mica en mica, però la veritat és que m’encantaria atrevir-me a endinsar-m’hi més. Igual que el que comentava del format del curt, sembla fàcil però és el gènere més enginyós.

El thriller o el terror per ara els concebo més com acompanyants secundaris en històries dramàtiques que estic treballant, fins i tot, l’aparició del musical. La veritat és que tinc moltes ganes de provar tot. És tenir l’oportunitat de veure la vida des de perspectives diferents.

El teu somni cinematogràfic pendent? Un festival concret? Un tipus d’història? Un equip amb qui treballar?

Ara mateix, demanaria poder fer una escena amb una coreografia de dansa gran o rodar un projecte fora del país. Anar a festivals o treballar amb professionals concrets, són somnis que van mutant sovint i potser, per sort o per insistència, s’acabaran complint.

MÉS PERSONAL

Una pel·li que recomanis ara mateix?

De les més recents que he vist i he desitjat que tant de bo les hagués gaudit abans: Sweet Charity de Bob Fosse, pel seu espectacular i tendre cant a la vida, i Yentl, per ser una excel·lent òpera prima de la llegendària Barbra Streisand.

Un lloc de Teià perfecte per rodar una escena clau?

El Carrer Fivaller seria un impressionant escenari per una persecució de cotxes, sobretot pel tram final que desemboca a la Riera… Crec que és de les coses més trepidants que tenim al poble. Per una escena més melancòlica, alguns dels terrenys de vinyes que s’impregnen de la llum de tarda amb les vistes al Mediterrani i la silueta de Barcelona al fons.

Si la teva vida fos una pel·lícula, quin títol tindria?

“Entre les aigües del Mediterrani”.

Completa la frase: “El cinema és…”

En tinc dues: …una forma preciosa de complicar-te la vida. O …una manera de no fugir de la realitat, sinó de comunicar-la.


L’Ajuntament impulsarà un Pla Local per la Llengua per reforçar l’ús social del català

Teià treballa en un full de ruta propi després de participar en la Segona Jornada sobre Política Lingüística als Municipis, on es van presentar eines i propostes per enfortir el català des de l’àmbit local.


L’Ajuntament de Teià treballarà en l’elaboració d’un Pla Local per la Llengua amb l’objectiu d’estructurar i reforçar les polítiques municipals en matèria lingüística. La iniciativa pren embranzida després de la participació del regidor de Comunicació, Llengua i Patrimoni, Francesc Ribas, a la Segona Jornada sobre Política Lingüística als Municipis, celebrada a Santa Coloma de Gramenet.


La trobada, organitzada pel Departament de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), va reunir alcaldes, alcaldesses i responsables municipals per compartir experiències i recursos per fomentar l’ús social del català. Durant la jornada es van presentar 40 propostes d’acció i una guia pràctica per facilitar el desplegament de plans locals als municipis.


En el marc d’aquesta jornada, el regidor va poder conèixer de primera mà diverses experiències i bones pràctiques aplicades en altres municipis, especialment en àmbits com el comerç, l’educació, l’acollida lingüística i la coordinació transversal dins dels ajuntaments. Aquest treball servirà de base per adaptar mesures concretes a la realitat de Teià.


El futur Pla Local per la Llengua haurà d’establir accions específiques per fomentar l’ús del català, garantir els drets lingüístics de la ciutadania i generar espais reals de pràctica que afavoreixin la cohesió social. Amb aquest pas, l’Ajuntament reafirma el seu compromís amb la llengua catalana com a eina de cohesió, identitat i oportunitats per a tothom.


Teià viu un Carnaval 2026 multitudinari i participatiu amb activitats per a totes les edats

La Nit de la Disbauxa va aplegar prop de 700 persones en una celebració transversal que culminarà el Dimecres de Cendra.

Teià posa punt final al Carnaval 2026 amb una valoració molt positiva tant pel que fa a la participació com a l’ambient festiu viscut al municipi. Durant més d’una setmana, el poble ha acollit activitats culturals, familiars i lúdiques adreçades a totes les edats, consolidant el Carnaval com una de les cites més esperades del calendari festiu.

El regidor de Cultura, Marià Espel, destaca que “el Carnaval d’enguany ha tornat a demostrar la força del teixit associatiu i la capacitat del poble per implicar-se en les festes”. Espel remarca que “malgrat la suspensió del Dijous Llarder per l’episodi de vent amb risc extrem, la resta d’actes s’han desenvolupat amb normalitat i amb una gran resposta de la ciutadania”.

Un dels actes més multitudinaris va ser el Carnaval Jove – Nit de la Disbauxa, organitzat per la Comi Jove al parc de Can Godó, amb la participació d’unes 700 persones. La vetllada, amb les sessions de DJ Van de Ven, DJ Febe i DJ Tarradas, va omplir el parc d’energia i bon ambient fins ben entrada la nit.

La festa va comptar amb la col·laboració dels bars i restaurants del municipi i amb la presència d’un punt lila per oferir informació i suport, reafirmant el compromís amb unes festes segures i respectuoses.

Carnaval i diversió per a tothom

El Carnaval de la gent gran, celebrat el dissabte 14 de febrer a la CMC La Unió i organitzat pel Casal Ca la Cecília, va esdevenir una celebració plena de música, creativitat i disfresses originals, en un ambient molt participatiu.

Pel que fa a la gran jornada de Carnaval, la plaça de la Cooperativa va acollir diumenge el concurs de disfresses i la rua de tabals, que va omplir els carrers de color i ritme. La jornada va culminar amb el ball de disfresses al parc de Can Godó, on petits i grans van poder gaudir plegats d’un matí festiu.

A més, les activitats prèvies a la Biblioteca de Can Llaurador, amb contes i tallers vinculats al Carnaval i a la Serra la Vella, també han contribuït a dinamitzar la programació i a implicar les famílies. Pel que fa a la rua escolar del divendres 13 de febrer, es va modificar el recorregut inicialment previst per motius organitzatius, però va ser tot un èxit participatiu de l’Escola El Cim.

El comiat, pendent del Dimecres de Cendra

El Carnaval 2026 encara no s’ha tancat definitivament. El Dimecres de Cendra tindran lloc els actes tradicionals d’Adéu al Rei Carnestoltes, la Rua de Ploraneres, la Crema de la Sardina i la Serra la Vella, que posaran el punt final a la celebració.

Des de l’Ajuntament es vol agrair la implicació de totes les entitats, col·lectius, voluntariat i serveis municipals que han fet possible la celebració, així com la participació activa de veïns i veïnes que, un any més, han omplert Teià d’alegria, imaginació i esperit festiu.


Ajuntamentdeteia