No records
|
101/365 |
|
En Josep Maria Cadena diu que ABJ guardava les coses per conservar-les, perquè no se’n perdés la mena. Per mirar d’aconseguir que aquell món que li agradava seguís existint.
Com que els perquès acostumen a ser més d’un, n’apunto un altre: ABJ guardava els objectes amb la secreta esperança que acabés passant alguna cosa (la més tonta de les quals podria ser aquesta, que s’acabessin exposant en una vitrina) |
|
|
102/365 |
|
“jo em rento en sec, amb benzina i serradures”, aquest era un d’aquells comentaris d’ABJ que la seva dona havia de “traduir” perquè la gent no es pensés que estava sonat: “vol dir que no li agrada gaire l’aigua, ni nedar ni anar a la platja...” De vegades és més important la manera com es diuen les coses que no pas el que es diu; de fet en això consisteix justament la feina dels artistes, en “dir” (dibuixar, esculpir, pintar, escriure...) el que sap tothom però d’una manera diferent. |
|
|
103/365 |
|
Encara que no li agradava “anar a la platja”, sí que li agradava el mar. A ABJ el fascinava sobretot el mar com a “horitzó”. És difícil trobar un horitzó més simple i clar que el mar. Aquesta línia horitzontal que puja o baixa en funció d’on ets ( per exemple, si baixes de Teià a el Masnou per la Kennedy, el veus baixar amb tu) |
|
|
104/365 |
|
És dificilíssim fer una obra perfecta en tots els aspectes (ni falta que fa moltes vegades).
El dibuix que posem avui és un exemple de capacitat de crear textures espectacular. Amb uns traços decidits i aparentment espontanis ABJ ens mostra l’aigua i l’escuma del mar embravit i el pobre Jonàs amb la roba i els cabells xops agafat al que queda del seu vaixell mentre les gavines volen pel cel gris. I això només amb les línies del plomí, més o menys gruixudes segons si va fer més o menys pressió a l’hora de dibuixar. Fregant la perfecció. |
|
|
105/365 |
|
El dibuixos podríem dir que tenen dos tipus de ratlles, les que defineixen el dibuix, que són imprescindibles perquè si no hi fossin no hi hauria dibuix, i les que ajuden a entendre’l. Entre les que ajuden a entendre’l hi ha les que són informació directa (per exemple una fletxa que et fa fixar en un detall o que t’indica el nom d’una cosa o un personatge) i les que ajuden a donar expressió i sensació de moviment (ABJ les utilitzava als dibuixos humorístics) |
|
|
106/365 |
|
Cadascú és ell i les seves circumstàncies, es diu popularment. Les “circumstàncies” que es va trobar ABJ “en forma de pare”, eren les d’una persona meticulosa, molt curosa amb els objectes, amb una habilitat important per fer coses amb les mans i amb uns costums que gairebé eren manies, de tan estrafolaris i arrelats que els tenia. Per acabar-ho d’arreglar va tenir mala sort i es va arruïnar. Tot això però ho va compensar amb escreix donant confiança al seu fill i afavorint que pogués desenvolupar les seves aptituds artístiques |
|
|
107/365 |
|
Abans quan un dibuixant entregava la feina li feien firmar un paperet en el que renunciava a tots els drets sobre els dibuixos i se li quedaven els originals “per sempre més”. Això fa que tot i que ABJ va col·laborar gairebé 70 anys per al TBO, només en tinguem dos originals (exactament dos). Actualment el que ven un dibuixant són els drets de reproducció, si volen també quedar-se-li l’original li han de pagar a part. |
|
|
108/365 |
|
La “renúncia” a tots els drets, que els feien firmar als dibuixants quan entregaven la feina, provocava que després es donessin situacions tan surrealistes com que et vingués a veure algú per intentar-te vendre els teus propis dibuixos. A ABJ li havia passat més d’una vegada i, evidentment, no havia comprat. També era habitual que quan plegava una editorial els dibuixos es venguessin pràcticament a pes, el que estava ben connectat i se n’assabentava a temps podia acabar fent un bon negoci. |
|
|
109/365 |
|
En “el món d’ahir” (títol per cert d’unes memòries de l’escriptor austríac Stefan Zweig, que va ser molt popular entre els anys 20 i 30 del segle passat) les coses anaven de tota una altra manera. Per exemple, les postals, que ara estan quedant en desús, s’utilitzaven moltíssim. Sobretot per felicitar el sant (que també està quedant força en desús). |
|
|
110/365 |
|
Una de les coses que sorprèn ara quan mires postals antigues és que estan escrites en castellà, encara que tan qui l’escrivís com qui la rebés parlessin habitualment en català. En aquest cas la postal és de 1927, és a dir en plena dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Està dirigida a ABJ (Señorito Antoñito Batllori /Paseo San Juan 10 1º 2ª /Barcelona /Cataluña) i datada a Valencia el 12-VI-27. Diu: “Bueno... Yo deseo que con toda felicidad puedas pasar el día de tu Sto en compañía de tus queridos Papás i demás familia. Salud te desea tu tiet Domingo” |
|
|
111/365 |
|
La fotografia en color no es va començar a comercialitzar fins a l’any 1935 (en forma de diapositiva) i el 1942 (en negatiu en color que permetia fer-ne còpies). Per això les postals d’abans o eren dibuixos o eren fotografies en blanc i negre que després acolorien més o menys. Les limitacions evidents que encara tenia la fotografia com a eina per reproduir la realitat feia que en aquella època el dibuix tingués molta més importància que ara. |
|
|
112/365 |
|
Abans era bastant corrent acolorir imatges que estaven impreses en blanc i negre. ABJ ho feia amb les seves nadales. Se les feia imprimir a una sola tinta, en negre o en sèpia (era molt més barat que a tot color) i després n’acoloria unes quantes, les que donava a les persones més properes. El color els hi posava una per una i color per color, és clar: primer el blau de tots els cels, després el groc de tots els cabells rossos, etc |
|
|
113/365 |
|
A ABJ li van fer moltes caricatures. Entre altres raons imagino que perquè tenia una forma de cap molt característica i semblava fàcil de dibuixar. Evidentment “no hi ha cara fàcil”, a més a més ell tenia el nas força proporcionat i més aviat petit, cosa que complica la caricatura. Per fer caricatures va molt bé que el nas sigui gros i si pot ser amb una forma que destaqui (de ganxo, repeló, rodó, tort...) |
|
|
114/365 |
|
La definició de “pergamí” que surt al diccionari és: Pell d’ovella, de cabra, de vedell o, eventualment, d’altre animal, preparada per escriure-hi (...) i també, Document escrit sobre pergamí. ABJ n’havia fet molts de pergamins (per encàrrec és clar), com a recordatoris d’efemèrides i com a documents acreditatius de títols o de nomenaments. També havia fet servir el pergamí, com a suport per dibuixar, per fer arbres genealògics, per exemple. |
|
|
115/365 |
|
Els pergamins (com a suport) requereixen una mínima preparació per poder-hi dibuixar a sobre - em sembla recordar que ABJ primer els fregava abastament amb alcohol i després els hi posava pols de talc -. Després (com a document) acostumen a anar emmarcats en una orla. L’orla ha de tenir uns motius (sovint vegetals) que es vagin repetint i s’ha de procurar que sigui ben simètrica. És a dir, fer un pergamí és entretingut i requereix una certa meticulositat. Les dues coses lligaven molt bé amb ABJ. |
|
|
116/365 |
|
A diferència del que passa als museus on totes les peces exposades tenen un valor objectiu contrastat, a les cases és normal que la gent hi tingui coses objectivament valuoses al costat d’altres que el seu valor és purament sentimental. L’estudi d’ABJ era un exemple d’aquesta barreja; originals de dibuixants i pintors reconeguts i tot tipus de valuoses peces d’antiquari compartien espai amb objectes que senzillament formaven part dels seus records |
|
|
117/365 |
|
L’estudi d’ABJ estava posat bàsicament segons el seu gust i criteri. La seva dona, a part de “fer els llautons” dues vegades l’any, es mantenia bastant al marge d’aquest espai . La decoració de la resta del pis sí que era cosa dels dos, probablement més de la Maria Teresa, tot i que utilitzant sovint objectes i dibuixos d’ABJ. “Antoni, necessitaria que em fessis uns dibuixos d'ocells i flors per unes cortinetes de ganxet que vull fer per als vidres de la galeria”. |
|
|
118/365 |
|
Al pis del passeig de Sant Joan, de Barcelona, la “casa pairal” dels Batllori i on vivia el seu germà, hi havia bastants originals d’ABJ , molts d’ells dedicats. També hi havia emmarcada alguna fotocòpia (de dibuixos que havia fet per alguna altra persona i que sabia que al seu germà li agradaven) |
|
|
119/365 |
|
“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, aquest conegut vers de J.V. Foix em va venir al cap l’altre dia al matí quan una nena de vuit anys em va ajudar a posar el dietari. La nena acompanyava la seva àvia, una de les fidels “supporters” que cada matí passa per davant de la vitrina a mirar el que hem posat sobre ABJ. Gràcies, boniques! |
|
|
120/365 |
|
Sembla ser que l’habilitat per dibuixar és genètica, és a dir que es pot heretar. Recentment hem localitzat un àlbum de dibuixos de la mare d’ABJ, Carme Jofré Hernández, que fa pensar que potser li va venir d’aquí.
(També és bastant corrent que els dibuixants siguin fills únics, però no està demostrat científicament que sigui una característica definitòria. En tot cas ABJ tenia un germà) |
|
|
121/365 |
|
De la mare va heretar la facilitat per dibuixar i del pare, Antoni Batllori Palés, l’habilitat i l’enginy per fer coses amb les mans. Però no tot ve per herència, és clar, i ABJ hi va afegir “de la seva butxaca” (aquesta expressió l’utilitzava sovint) l’esperit artístic, que és el que va donar sentit a tot plegat. |
|
|
122/365 |
|
Quan ABJ era petit no hi havia televisió ni per descomptat res digital, tot era analògic. Les joguines de l’època eren més “tranquil·les” i requerien un plus d’imaginació per part dels nens. L’entreteniment no estava tan mastegat com ara. |
|
|
123/365 |
|
ABJ va fer alguns dibuixos per a publicitat. Un d’ells va ser per un dels “invents” del seu pare, que des que va tenir de tancar la fàbrica buscava maneres d’aconseguir remuntar l’economia familiar (sense massa èxit, tot s’ha de dir). El seu pare era molt enginyós per a les coses tècniques i un apassionat dels invents. |
|
|
124/365 |
|
Els avenços i l’evolució de la tecnologia en els últims cent anys han estat espectaculars. En canvi l’estètica que s’ha utilitzat per mostrar-nos aquests avenços ha evolucionat molt menys. Malgrat això, si mirem anuncis d’electrodomèstics de mitjans del segle passat, per exemple, els trobem com d’una altra galàxia. I si són amb dibuixos d’ABJ potser encara més. |
|
|
125/365 |
|
Sense arribar a ser “nanotecnologia”*, a començament del segle passat es va posar bastant de moda en el camp de les arts gràfiques fer miniatures. Més que per guanyar espai (cosa que per cert li hauria anat de perles a ABJ), era per mostrar l’evolució de les tecnologies de la impremta i sobretot per cridar l’atenció i aconseguir vendre millor el producte.
*La nanotecologia s’ocupa, posem per cas, de col·locar 10 circuits impresos en un gruix d’una milionèsima de micra, és a dir en un gruix de 0,000 000 001 mil·límetres |
|
|
126/365 |
|
Potser la idea era donar-li a la gent coses de la seva mida, i per això als petits se’ls donaven llibres i revistes petites. Com ara aquesta adaptació, en castellà, de “La Caputxeta Vermella”, que per cert no és tan petita com el Missal d’ahir i aquí sí que ABJ va poder firmar tots els dibuixos. |
|
|
127/365 |
|
Seguint amb la “Caperucita roja”. En aquella època, als anys cinquanta, no en plena postguerra però sí en ple franquisme, a part que no hi havia publicacions en català, el contingut del que s’editava per als nens era paternalista, tenia un tuf autoritari i sobretot era molt cursi. Aquest conte, per exemple, acaba així: ...y ... colorín colorete por la chimenea sale un cohete que dispara un chiquitín y en el cielo pone FIN |
|
|
128/365 |
|
Una de les publicacions on els dibuixants novells de l’època (com ABJ, som als anys 30) podien anar agafant ofici era el suplement de la popular revista En Patufet. Es deia “esquitx” i era també bastant miniatura, exactament una quarta part de la revista mare (s’entregaven de quatre en quatre i s’havien de separar per la línia de foradets, com si fossin segells). Era per als més petits de la família, però no els tractava de rucs ni era cursi com ho van ser 25 anys després, sota el franquisme, les revistes per infants. |
|
|
129/365 |
|
El primer dibuix que va publicar ABJ va ser un “xiste”, que és tal com ho escrivia ell a les llibretes on ho anotava tot. El va entregar el 25 d’octubre de 1930 i es va publicar al Calendari del Patufet de 1931 que va sortir al carrer el 12 de desembre de 1930. No en va cobrar res, va ser un regal (suposo que per celebrar que era el primer dibuix que publicava). Aquesta és la informació que va escriure al llibre “Patufet i Esquitx” |
|
|
130/365 |
|
Més que per En Patufet al començament ABJ va dibuixar per a l’Esquitx. Hi feia sobretot “historietes”, que tenien el dibuix en un requadre i a sota duien un petit text que es procurava que rimés (una mica com les auques). A cada pàgina de la revista hi cabien dues vinyetes. La “historieta” era doncs com a mínim de dues vinyetes i en tot cas sempre en tenia un nombre parell. Els originals els entregaven amb el text escrit en llapis, després a la redacció de la revista el corregien i el “picaven” (l’escrivien a màquina) |
|
|
131/365 |
|
Una de les peculiaritats d’ABJ com a dibuixant, inclús des del principi, quan sembla que hauria d’haver cuidat més els acabats, és que no esborrava gaire bé el llapis dels seus dibuixos. Als seus originals sempre hi ha restes de llapis. Això és molt pràctic a l’hora de diferenciar els originals de les fotocòpies (encara que sembli impossible de vegades no és gens fàcil, ja ho deia ell, que tan era un original com una fotocòpia) |
|
|
132/365 |
|
Una altra de les peculiaritats del dibuixant ABJ era repetir sense cap mena de problema els dibuixos que trobava que li havien sortit rodons. Faig servir la paraula “rodons” com a sinònim d’”òptims”, no m’estic referint, evidentment, a la forma del dibuixos. Dic això perquè una altra de les peculiaritats d’ABJ era jugar amb el sentit de les paraules i segur que hauria fet algun comentari sobre els “dibuixos rodons” (tipus,“el que són rodons són les monedes”, com diria el Josep Artur de laRiera 8) |
|
|
133/365 |
|
ABJ va tenir sempre l’estudi a casa. Primer a casa dels seus pares, al passeig de St Joan, després de casar-se, a la plaça de St Pere i finalment, des que la seva sogra va enviudar i va anar a viure amb ells, al carrer de Casp. Tot i treballar a casa anava amb camisa i corbata (i moltes vegades amb americana), excepte a l’estiu que per en comptes de camisa duia una sahariana. També va dur sempre, estiu i hivern, calçotets llargs!!! |
|
|
134/365 |
|
Als estius li baixava molt la feina, i tot i que això passava cada estiu i no tenia altra raó de ser que el fet que per vacances tot es para, sempre tenia la sensació que s’estava quedat sense feina. A més a més no suportava la calor. És a dir, l’única gràcia que tenien els estius era venir a Teià. S’ha de dir que per a ABJ, com per a la majoria de persones que treballen pel seu compte, sense horaris i fent el que els agrada, parar completament per fer vacances no és tan necessari com per a la resta dels mortals. |
|
|
135/365 |
|
No penjarem el dietari durant el mes d’agost. Ens retrobarem l’1 de setembre. |
|
|
136/365 |
|
-- Digui’m ? -- Antoni, sóc la Maria Mercè, què, com han anat les vacances? --Bé gràcies a Déu, i a vosaltres? --Bé, també... -Deus voler parlar amb la Ma Teresa, oi? Te la passo, records a tots. Maria Teresa, la Maria Mercè al telèfon!
Acostuma a ser habitual en els matrimonis: l’encarregada de donar conversa per telèfon és la dona. ABJ, tot i ser força original en altres aspectes, en això feia com tothom |
|
|
137/365 |
|
Una de les grans qualitats d’ABJ com a dibuixant és la seva capacitat de crear una determinada atmosfera utilitzant molt pocs elements. Aquesta capacitat es fa especialment palesa en el cas dels ambients diguem-ne melancòlics; dies grisos i plujosos, per exemple. |
|
|
138/365 |
|
Entre els milions de persones que com ABJ van néixer enguany fa cent anys, hi ha un personatge que està a les antípodes d’ell en quan a idees i tipus de vida, però que físicament i té una retirada: el cineasta i actor Orson Wells. Comparar-los donaria per escriure un llibre. |
|
|
139/365 |
|
Amb Orson Wells es portaven set mesos (era més gran ABJ) i tota una concepció del món. Si féssim volar la imaginació i escrivíssim aquest llibre que us deia ahir comparant-los, hauríem de dedicar un capítol als objectes i parlar per exemple dels miralls de l’habitació de la pel·lícula “La dama de Shangai”, que acaben tots fets a miques. ABJ no hauria rodat una escena així en sa vida, només que es trenqués un got a casa seva ja tenia un disgust. |
|
|
140/365 |
|
Cada casa és un món, que diuen. La família d’ABJ era molt tradicional, conservadora i segons com maniàtica; els nens Batllori tenien prohibit per exemple beure aigua de l’aixeta a l’escola (per por d’agafar el tifus). Això a l’hora del pati, quan feia calor, era molt dur i a més a més motiu de broma per part dels companys, esclar. |
|
|
141/365 |
|
Com fa la majoria de gent, ABJ es va construir un món propi que funcionava en paral·lel a la realitat diguem-ne “objectiva”. Evidentment la realitat que t’envolta condiciona moltíssim el teu món propi, però sempre hi ha un cert marge de maniobra que en el seu cas li va permetre viure( bastant ) com si hagués nascut 25 anys abans, que és el que ell volia |
|
|
142/365 |
|
Per ser un bon dibuixant cal tenir memòria fotogràfica, és a dir, ser observador i ser capaç de retenir el que has observat. I després saber-ho reproduir, és clar.
Com que és impossible retenir-ho tot, et quedes amb el que t’interessa, que en el cas d’ABJ era el món rural. |
|
|
143/365 |
|
Si a ABJ no li agradava l’obra de Picasso, crec que era en el fons pel punt descarat i transgressor que tenia (que fos més o menys figurativa no era més que un altre aspecte d’aquest esperit). ABJ era un home d’ordre, tan en la seva vida com en els seus gustos.
Això sí, no intentava imposar el seu model a ningú. |
|
|
144/365 |
|
El Picasso de la primera època sí que li agradava. Perquè era un Picasso amable, “sense problemes”. Per ABJ l’art ha de buscar sobretot la bellesa, “...i si pot ser transmetre pau i tranquil·litat, que ja hi ha prous desastres a la vida” |
|
|
145/365 |
|
Charles M. Schulz, el dibuixant creador de les tires de Charlie Brown i Snoopy, va escriure: “el sentit de la vida consisteix en anar-se’n a dormir esperant que demà sigui un dia millor”. ABJ mai hauria escrit una cosa així, en primer lloc perquè creia en Déu i en el “més enllà” i en segon lloc perquè ell es dedicava a dibuixar i no tenia pretensions de filòsof. |
|
|
146/365 |
|
L’Onze de setembre de 1992 va ser important per a ABJ: l’Ajuntament de Teià li va concedir el Tei de Plata. Això a banda, com cada any, va penjar la bandera catalana al balcó de casa seva i en algun moment del dia va fer el seu típic comentari: “falten tres mesos i catorze dies per Nadal”. |
|
|
147/365 |
|
Avui compleix 96 anys Maria Teresa Obiols Roselló, vídua d’ABJ. El Fons Batllori existeix gràcies a la seva generositat. |
|
|
148/365 |
|
Arreplegar coses i guardar-les era una de les fal·leres d’ABJ, com ja hem comentat algun dia. Els objectes eren importantíssims per a ell. Per això junt amb l’exposició dels seus dibuixos ens ha semblat interessant tornar- vos a mostrar la recreació d’alguns dels seus objectes que vam fer l’any 2009. |
|
|
149/365 |
|
Avui comença l’escola. ABJ comentava que quan de petits la seva mare els portava a l’escola al seu germà i a ell, hi anaven “volant”. Es veu que els duia agafats de la mà i com que caminava molt ràpid no la podien seguir i acabaven arrossegats sense tocar de peus a terra. |
|
|
150/365 |
|
ABJ no era gaire criaturer però durant molts anys la seva feina de dibuixant va estar lligada al món dels infants a través dels quaderns que feia per a l’editorial Salvatella. |
|
|