Dietari del Centenari

L’any 1943 s’editava el llibre “Estampas del Quijote”, amb 92 il·lustracions d’ABJ. Uns vint anys després, a començaments dels seixanta, es publicava El ingenioso Don Quijote de la Mancha utilitzant els mateixos dibuixos, més dos o tres més fets per a l’ocasió.

Joan Salvatella, fill del primer editor, va donar els originals d’aquests llibres al Fons Batllori el 2005.

De tots els llibres que va il·lustrat ABJ, d’un dels que n’estava més orgullós era de“¡Vaya equipo!” de J. Ministral Masiá. El llibre el va publicat l’Editorial Durán l’any 1946. Una de les particularitats del llibre és que al final de cada capítol hi apareixia la cara d’un dels protagonistes de la història

El diccionari defineix culdellàntia com un ornament tipogràfic col·locat a la fi d’un capítol.

De vegades aquest “ornament” és de fet una il·lustració més del llibre (en el sentit que ajuda a seguir la història), això passa per exemple a la versió de “L’illa del tresor” il·lustrada per Junceda.

La sintonia entre ABJ i Junceda era molt gran. L’alumne (ABJ) havia fet seu de tal manera el món del mestre (Junceda) que era perfectament capaç de dibuixar com ell sense necessitat de copiar-lo. L’estil d’ABJ per sort va evolucionar i va adquirir la seva pròpia personalitat. És a dir, l’alumne va acabar sent un deixeble i no un imitador.

ABJ era un gran admirador de la figura d’Antoni Gaudí. Li agradava tant l’obra com la manera de ser del creador de la Sagrada Família. Tots dos eren de missa diària. Encara que hauria pogut ser el seu avi, el món de Gaudí li resultava molt proper. ABJ retallava tot el que sortia publicat a la premsa que fes referència a Gaudí o a la seva obra

A ABJ no li agradava gens ballar. Tampoc era gaire amant del xivarri ni de les trobades multitudinàries. A més a més a casa seva no hi havia cap Mercè. Així doncs, que fos la Festa Major de Barcelona li era ben indiferent. Si li provocava algun sentiment era més aviat de tristesa, perquè la Mercè marcava el final definitiu de la temporada d’estiu i per tant de la seva estada a Teià

Tenir una professió “lliberal”, com ara la de dibuixant, permet viure una mica al marge de com viu la majoria de la gent. Per exemple, avui que molta gent de Barcelona fa pont, ABJ s’hauria pogut passar el dia treballant aprofitant que als carrers de la ciutat hi havia menys trànsit i per tant més silenci. Ell no en feia de ponts, no li calia, podia fer festa quan volgués (enteneu-me)

Ser el teu propi amo (treballar pel teu compte)té avantatges però també inconvenients. En tot cas ABJ era dels que sabia aprofitar el que tenia i no estava frisós pensant en el que no tenia. Aquest, segons sembla, és un dels secrets per ser feliç. Ens consta que va ser-ho força.

ABJ era un “ciutadà exemplar”. No tirava els papers a terra, respectava l’espai públic, no aparcava el cotxe en un lloc que molestés, ... i anava a votar. Això sí, no suportava tenir un detall amb algú (aguantar-li la porta si anava molt carregat, per exemple) i que no li donés les gràcies. En aquests cassos acostumava a dir, “de res”, ben alt.

Deia Compay Segundo quan li preguntaven pel secret de la seva longevitat, “un poco de todo: un poco de mujeres, un poco de tabaco , un poco de pollo,..” ABJ va viure 12 anys menys que el músic cubà, però era d’una filosofia semblant. Sense excessos i mantenint-se fidel a la seva dona

ABJ va morir el trenta de setembre de fa 16 anys. I, tal com estava previst, va sortir la seva esquela a tots els diaris, perquè era Creu de Sant Jordi. Una de les coses que li feia gràcia d’aquesta distinció era pensar que quan es morís la seva esquela sortiria a tots els diaris de Catalunya

Controlar un mitjà d’expressió vol dir ser capaç d’expressar-se utilitzant el mínim d’elements possibles. En el cas del dibuix: utilitzant poques ratlles. Això implica saber-les posar exactament al lloc on han d’anar. És molt habitual en els artistes, quan han assolit la maduresa, evolucionar cap a la simplificació

“El temps fa meravelles” és el títol d’una de les caixes de l’exposició sobre els objectes d’ABJ que es va poder veure fa uns dies a La Unió. Evidentment el pas del temps no assegura forçosament meravelles. El que sí assegura són canvis. A ABJ els canvis no li agradaven gens. Era conservador en el sentit més profund de la paraula: no suportava la idea que una cosa es perdés o desaparegués.

...Continuant amb “el temps d’ahir” que tant li agradava a ABJ i posant-nos una mica filosòfics:

En aquest temps d’ahir ell no existia, i no sé si hauria arribat a existir mai si haguéssim seguit en aquest temps. El que va acabar passant sembla raonable: ell va existir en un temps posterior , més “modern”, i va poder idealitzar aquest passat en el que no va viure

ABJ s’enorgullia de ser considerat “un més del poble”, però ni havia nascut ni vivia a Teià. Una de les primeres vegades que hi va venir va ser a finals de la guerra civil per visitar al dibuixant Gaietà Cornet (1878-1945 )que s’estava recuperant de les ferides que li va provocar una bomba que va caure sobre casa seva a Barcelona

Entre les pàgines dels llibres i revistes d’ABJ hi ha tot un món de papers amb anotacions de feina (encàrrecs, mides, esbossos...), retalls de diari, bitllets de tramvia (o d’autobús o de tren), estampetes, cartes,... que guardava allà o bé perquè tenien relació amb el tema de la publicació o senzillament perquè coincidien en el temps.

Continuem amb els papers que guardava ABJ entre les pàgines dels llibres. Molts d’ells són encàrrecs de feina. Posem que tu estàs llegint un llibre i et telefonen per demanar-te un dibuix. Agafes un paper i hi anotes les mides i el tema. Aquest paper et serveix de punt de llibre a partir de llavors. Quan has acabat el llibre, guardes el paper entre dues pàgines triades a l’atzar, no s’ha de llançar res.

De fet el que trobem entre les pàgines dels llibres que tenia ABJ és un resum desordenat de la seva vida. Per exemple, hi trobem el paper que embolicava la “picadura” (tabac esfilagarsat i trossejat) que gastava quan fumava en pipa. La més barata del mercat, perquè era molt estalviador

Una de les “senyes d’identitat” d’ABJ era la pipa. Als anys setanta va deixar de fumar-hi però el record que tenim d’ell es amb la pipa. Es veu que som conservadors de mena i quan hem arxivat la imatge d’una persona (o del que sigui) d’una determinada manera ens costa moltíssim canviar-la

La imatge que ha quedat d’ABJ és amb pipa, barba i uns quilos de més. Evidentment això no va ser sempre així. La pipa és de quan es va acabar la guerra, el 1939; els quilos de més de quan es va casar el 1944; i la barba de quan el seu fill va anar a Paris el 1967.

El diccionari defineix el collage com, “tècnica artística que consisteix a ajuntar i encolar sobre un suport fragments de materials heterogenis”. A ABJ que era fonamentalment dibuixant i que no li agradava gaire “investigar” a nivell artístic, l’atreia però ajuntar coses que havia arreplegat i donar-les-hi un nou sentit

ABJ no va fer gaire “obra gràfica”, que és com s’anomena l’obra resultant de dibuixar sobre una base que després s’entinta i s’estampa en el paper per obtenir els “originals” (més d’un i tots iguals, aquesta és la gràcia). Reben diferents noms segons la base sobre la que es dibuixa: xilografies, litografies, serigrafies, aiguaforts...

ABJ era un tipus força divertit, però no especialment graciós. Amb els seus dibuixos humorístics passa el mateix. Normalment la gràcia la buscava en l’acció, rarament era el dibuix en sí el que resultava graciós.

Un dels “secrets” de l’èxit d’ABJ a l’hora de relacionar-se amb les altres persones era que “no anava de res”, vull dir que no se sentia superior ni es dedicava a donar lliçons a ningú. Ell era dibuixant de la mateixa manera que un altre era paleta o agent d’assegurances o president d’un gran empresa, així és com ho sentia.

No ser un cregut diguem que és una virtut, però d’aquí a donar el mateix valor a un original que a una fotocòpia hi ha una distància que ABJ se saltava alegrement. Però és allò que diuen, “no es pot tenir tot” o també, “una cosa porta l’altra”

Ganes de misteri: que n’hi hagi i que sembli que n’hi ha. ABJ creia en els misteris que planeja la religió catòlica i d’altra banda tenia una certa fal·lera per obrir el que trobava tancat i mirar-ne el contingut, i per descobrir el que hi ha darrera l’aparença de les coses. Fe i curiositat. I conservadorisme, perquè el que obria després ho tornava a tancar i ho deixava com si no s’hagués obert mai.

El jardí de la seva casa de Teià era “una mina” per a moltes de les aficions d’ABJ. Continuant amb el tema dels cranis d’animals, per exemple; al jardí de tant en tant hi trobava algun animaló mort (normalment ocells, però alguna vegada gats). Els tallava el cap, que després enterrava en un test perquè es podrís el que s’hagués de podrir i per últim els netejava amb lleixiu.

ABJ era una persona extravertida que parlava amb tothom i habitualment de les seves coses. Això feia que molta gent conegués les aficions que tenia i si trobaven alguna cosa que els semblava que li podia interessar li guardessin.

Com deia ahir -i continuant amb el tema del què dibuixava ABJ quan no ho feia per encàrrec- els il·lustradors no creen les seves obres del no res sinó que ho fan a partir d’experiències que han viscut o que els han arribat de fora i han assimilat i integrat en el seu món.

De una manera o d’una altra -i conscient o inconscientment- els artistes aboquen el seu món en les seves obres. Des de les coses més personals, que podrien ser objecte d’anàlisi per part d’un psiquiatre, fins a altres que senzillament formen part del seu "arxiu d’imatges" i que no tenen un significat especial

“Esmoleu ben be les eines”, diu Els segadors...

Encara que no se sigui un dibuixant satíric, el llapis ha d’estar en condicions, ha de tenir punxa.

Tornar cap a casa és sinònim de confort , de pau... ABJ va fer molts més dibuixos de gent tornant cap a casa que no pas marxant-ne. “Enlloc s’està tan bé com a casa” era una frase típica seva. En aquesta època de l’any sembla que ve més de gust pensar en aquestes coses

Per ABJ la imatge de “casa” és la de la família de pagès al voltant de la llar de foc o al voltant de la taula del menjador. Aquestes escenes ideals les va plasmar en dues magnífiques litografies lligant-les al tema religiós

La casa ideal, entesa sobretot com a lloc on s’està protegit i en pau, era, per una persona de fe com ABJ, el cel. Segons ell, la vida no és més que el recorregut per anar-hi.

Al pis del carrer Casp de Barcelona hi vivia amb la seva dona i el seu fill, dues tietes i la seva sogra. A més a més tots (menys el fill) es passaven el dia a casa, perquè ningú treballava a fora. Aquest fet resultava força enutjós moltes vegades, però feia que ABJ estigués molt ben cuidat, fins i tot mimat.