No records
|
051/365 |
|
ABJ va haver de deixar l’escola i posar-se a treballar als tretze anys, quan el seu pare va caure malalt i es van arruïnar. Potser és per això que va recordar amb delit tota la vida els estius que passaven a Sant Julià de Vilatorta (al costat de Vic) quan tenien diners. |
|
|
052/365 |
|
Va començar a treballar d’aprenent al taller d’esmalts de Miquel Soldevila, íntim amic del seu pare i primer director de l’escola Massana . Paral·lelament a això, el noiet que era ABJ anava aprenent a dibuixar pel seu compte, calcant i copiant Junceda i provant d’il·lustrar novel·les de Folch i Torres. |
|
|
053/365 |
|
Junceda i Folch i Torres van ser els seus grans referents artístics i morals. El primer llibre que va il·lustrar ABJ, com exercici i pel seu compte, va ser Ànimes blanques de Folch i Torres. Probablement les il·lustracions més rendibles de la seva vida perquè gràcies a aquests dibuixos va conèixer Junceda... va començar a col·laborar a la revista Patufet... i va acabar convertint-se en un dibuixant professional |
|
|
054/365 |
|
ABJ va tenir sort de poder fer quan va ser gran moltes de les coses que admirava de petit (per exemple va poder il·lustrar les “pàgines viscudes”, com en Junceda). Encara que, pensant-t’ho bé, això no forçosament és una sort, perquè en general fa que et quedis tancat en un món més petit. ABJ hauria dit: “i què?, si això et fa feliç i no molestes ningú...” |
|
|
055/365 |
|
Moral (catòlica), sentiment i grans dosis de paternalisme. Eren els tres elements claus de les “Pàgines viscudes”. Fixant-se en els títols es pot intuir: El mono (es refereix a la vestimenta) azul, El sacrifici ignorat, Una mujer, Lágrimas blancas, ... |
|
|
056/365 |
|
No hi ha constància que a ABJ li agradessin especialment les herbes ni que les utilitzes per cuinar, això segur, perquè no sabia fer ni un ou ferrat. El que sabem del cert que li agradava molt eren els sants (i les santes, esclar). |
|
|
057/365 |
|
La creença popular diu que si es neteja bé la casa el dia de Sant Ponç s’allunyen els paràsits i les xinxes per tot l’any.
Una vegada que, de petit, ABJ va “ficar la pota” i la seva mare li va preguntar, “d’on ho has tret això? Ell va contestar, “d’un calaix”. Ara hauriem dit de Wikipèdia.
(És d’on està tret el primer paràgraf d’avui). |
|
|
058/365 |
|
De vegades als dibuixos d’ABJ tenen més consistència els objectes que no pas les persones. La sensació és que s’entretenia més dibuixant-los. Potser és que, com que els objectes no tenen ni expressió ni moviment, quan els dibuixava aprofitava per relaxar-se i descansar de l’esforç que li havia suposat dibuixar les persones i els seus sentiments. |
|
|
059/365 |
|
“Demà faré cent anys i dos mesos, no us oblideu de felicitar-me” Aquest és el típic comentari que hauria pogut fer ABJ si fos viu. O “Ja us podeu començar a abrigar perquè de demà passat amb set mesos és Nadal”. |
|
|
060/365 |
|
Una altra mania que tenia ABJ era apuntar-ho tot. Diem mania perquè arribava a ser exagerat, podia apuntar fins i tot la data en que havia fet una fotocòpia. S’ha de reconèixer però que a l’hora de reconstruir el passat resulta pràctic |
|
|
061/365 |
|
ABJ tenia el costum d’anotar en uns llibres, els dibuixos que feia , el que li pagaven, el que gastaven a casa o quan anaven al cinema o quan donava caritat...eren una mena de llibres de comptabilitat però una mica més sofisticats perquè tenien un punt de dietari |
|
|
062/365 |
|
Tenia una veritable debilitat per fer fotocòpies dels seus dibuixos (suposo que hi ajudava el fet que a la papereria que tenia a tocar de casa a Barcelona, que era d’un amic seu, els hi feien de franc). Segons ell, tant era un original com una fotocòpia, “fixa’t, són iguals”. L’obra d’ABJ des que es van popularitzar les fotocopiadores la tenim doncs com a mínim per duplicat |
|
|
063/365 |
|
Era un mestre del blanc i negre, tenia una gran habilitat per donar les textures i per plasmar la intensitat de la llum a base de ratlles paral·leles que posava més o menys juntes o feia més o menys gruixudes. |
|
|
064/365 |
|
ABJ tenia el costum d’acabar les ratlles dels elements del dibuix que quedaven en segon terme fins a tocar amb els elements del primer terme. Per aconseguir que el dibuix tingués profunditat malgrat això, el que feia aleshores era dibuixar una mica més fluix el segon terme |
|
|
065/365 |
|
Aparentment ABJ era un home molt tranquil, però segons sembla era tan sols una aparença i el neguit anava per dins. Moltes vegades, per aconseguir la tranquil·litat necessària, havia de prendre’s unes pastilles que es deien “da paz”. Ell en deia pastilles de “tant se me’n fot” |
|
|
066/365 |
|
Combinar i unir els objectes que trobava, era un dels entreteniments favorits d’ABJ. Moltes vegades les troballes que feia mentre s’hi entretenia les utilitzava després per crear treballs manuals o per l’argument d’alguna historieta. |
|
|
067/365 |
|
Tot i que havia fet molts retrats no era un gran retratista. Si en el món del dibuix es pogués parlar d’“especialitzacions”, la de retratista no era la seva. Això no vol dir que no tingués alguns retrats esplèndids (que acostumaven a ser els de les persones que més s’apreciava) |
|
|
068/365 |
|
Com que la majoria dels retrats els treia de fotografies, era molt important que tingués una bona foto de la persona a retratar. Sobretot una foto en la que tingués l’expressió correcta. En el cas de persones que coneixia bé no era tan important l’expressió perquè ja la sabia. |
|
|
069/365 |
|
Malgrat tenir una moral estricta i haver estat un marit exemplar i absolutament fidel, a ABJ li agradaven molt les dones. Entre les fotos de diaris i revistes que retallava per documentació o per gust, n’hi havia sovint de dones. |
|
|
070/365 |
|
L’estudi d’ABJ estava atapeït de coses però sempre net i polit. De la neteja se n’ocupava personalment la seva dona, la Maria Teresa, perquè calia tenir molta cura de no trencar res i de tornar a deixar les coses exactament tal com estaven. Els “llautons” els feia dos cops l’any i treure la pols molt més sovint, és clar. |
|
|
071/365 |
|
Actualment és habitual que els il·lustradors treballin amb molta documentació gràfica, encara que coneguin perfectament el tema que han de dibuixar, perquè la tenen molt a l’abast. ABJ només utilitzava documentació quan havia de dibuixar alguna cosa que no coneixia exactament, sinó es refiava de la seva memòria. |
|
|
072/365 |
|
Segons el diccionari, un almanac és un calendari acompanyat de dades astronòmiques, de pronòstics sobre el temps , de les dates de les festes anyals, les fires, etc. Abans era habitual que cada any per Nadal les revistes il·lustrades traguessin el seu almanac. Ara pràcticament ha desaparegut aquest costum, i si treuen algun número especial en diuen Extra de Nadal. |
|
|
073/365 |
|
El món de les arts gràfiques també ha evolucionat molt en els últims cinquanta anys. No té gaire a veure amb la impressió digital actual. Per començar ,els colors que tenia de dur una il·lustració s’indicaven a la part del darrera dels originals. Anava doncs per una banda el negre i per l’altra els altres tres colors de la quadricromia (el magenta, el cian i el groc) |
|
|
074/365 |
|
ABJ llegia sempre el diari i estava ben informat del que passava, però no li interessava gens la política ni tampoc l’actualitat (en el sentit de tenir ganes d’explicar-la amb els seus dibuixos). A ell li agradava més aviat parlar del passat i de la manera de viure de la gent. Era un dibuixant costumista, no un dibuixant satíric. |
|
|
075/365 |
|
ABJ era un tipus xerraire, simpàtic i divertit i, com passa sovint amb els artistes, anava molt “a la seva bola”. Hi anava tant que sovint era difícil entendre els seus comentaris i les seves bromes. Sort que la seva dona s’ocupava de fer-ne la traducció simultània, “el que ha volgut dir és...” (això era molt típic que passés quan anaven a comprar a la Cooperativa d’aquí a Teià, per exemple) |
|
|
076/365 |
|
“Barça! Barça! Barça!” Era impensable que ABJ pogués cridar una cosa així, i no pas perquè fos de l’Espanyol o del Madrid, és que no li agradava gens el futbol. Segons ell a futbol hi haurien de jugar descalços i amb una pilota de pedra (i que no fos esfèrica sinó cúbica), “ja veuríeu com se’ls en passarien les ganes”. De fet no li agradava cap esport (en això també era modern, vull dir el contrari, és clar) |
|
|
077/365 |
|
A ABJ li agradava fer solitaris. Si no anava molt atabalat de feina procurava dedicar-hi una estona cada dia. Els feia a la seva manera, això sí. Una manera peculiar que incloïa fer trampes perquè li sortissin. Les pel·lícules també li agradava que acabessin bé. |
|
|
078/365 |
|
ABJ va heretar una mica la fal·lera Wagneriana que hi va haver a Catalunya a finals del segle XIX principis del vint (al seu estudi hi podeu veure una gran quadre, un fotogravat, que representa el compositor en plena dèria creativa). Més que la música de Wagner a ABJ el que l’atreia del personatge era la seva imaginació desbordant i el món èpic que va crear en les seves obres. |
|
|
079/365 |
|
Una de les seves músiques preferides era la Simfonia del Nou Món d’Antonín Dvorák (1841-1904). Segons sembla aquest compositor xec també era dels que pensava, com ABJ, que enlloc s’està tan bé com a casa. Malgrat això Dorák va estar uns anys a Nova York i va ser allà justament on va composar aquesta simfonia. |
|
|
080/365 |
|
No crec que ABJ tingués ídols, entre altres raons perquè era un home de fe i com és sabut Déu no es compatible amb altres ídols (si més no en teoria). En tot cas, si n’hagués pogut tenir, un d’ells hauria estat sens dubte Walt Disney i, a continuació, tots els grans creadors de dibuixos animats de l’època Joseph Barbera i William Hanna (Tom i Jerry); Walter Lantz (El pájaro loco); Ben Hardaway i Tex Avery (Bugs Bunny);... |
|
|
081/365 |
|
L’estil dels dibuixos animats americans (l’estil Walt Disney, per entendre’ns) va fer furor als anys 50 i 60. De fet la cultura americana es va anar imposant a Europa a partir de la segona guerra mundial. Moltes de les coses que es feien per aquí eren senzillament versions de l’original americà. ABJ no es va poder mantenir al marge d’aquesta tendència |
|
|
082/365 |
|
Per donar la sensació de moviment en un dibuix, el més típic és fer unes ratlles que acompanyin el desplaçament de l’element que es mou. Aquestes ratlles “auxiliars” les utilitzen en major o menor mesura tots els dibuixants, però cadascú a la seva manera, en funció del seu estil, i també és clar segons el tipus de moviment que vulguin descriure. |
|
|
083/365 |
|
Adéu-siau! -bon dia! -passi-ho bé! - adéu mestressa!: El “600” del senyor Batllori (després va ser un 127), desafiant les més elementals normes de la conducció, enfilava la Riera fixant-se en la gent de les voreres en comptes de mirar els cotxes...I és que al “senyor Batllori” - que és com li deia tothom a Teià- els cotxes no li interessaven el més mínim... Així comença el text de la pàgina dedicada a ABJ al llibre “Personatges il·lustres del Maresme” |
|
|
084/365 |
|
ABJ va viure de ple en el segle de l’automòbil. El famós Ford T, el primer cotxe popular, va aparèixer al mercat 7 anys abans del seu naixement. Malgrat això a ABJ li van interessar sempre molt més les tartanes i els carros que no pas els cotxes. Es va treure el carnet de conduir de gran (el mateix dia que la Teresa Gimpera, com comentava sempre que podia). No ho feia expressament però com que els automòbils no li agradaven, no els dibuixava gaire bé |
|
|
085/365 |
|
Per més “professional“ que sigui un dibuixant, no pot evitar que apareguin elements personals en els seus dibuixos. Tots els dibuixants poc o molt mostren el seu món. N’hi ha alguns però que ho fan descaradament (sense cap mena de pudor), aquest seria el cas d’ABJ, que en els seus dibuixos ens va mostrant des de la seva família fins el cotxe, la taula, la butaca.... |
|
|
086/365 |
|
El dibuix tècnic i l’artístic tenen molt poc a veure, començant pels seus objectius: el del tècnic bàsicament descriure i, l’artístic, suggerir. El dibuix tècnic doncs per definició ha de ser realista (o si més no figuratiu) perquè s’ha de poder entendre, mentre que el dibuix artístic pot ser abstracte si es vol. ABJ era un dibuixant figuratiu que tenia fama de dibuixar les coses tal com eren, però no feia dibuix tècnic, o sigui que el seu valor no es la descripció minuciosa de la realitat sinó el valor afegit que es capaç de donar-li, el que ens suggereix.
|
|
|
087/365 |
|
ABJ treballava per encàrrec. No feia els dibuixos que volia i després intentava vendre’ls sinó que dibuixava el que li demanaven. En general els encàrrecs eren molt concrets, li donaven les mides i li explicaven el que havia de sortir al dibuix. De vegades però tenia més marge de maniobra, “Batllori, hauria de fer una historieta de mitja pàgina per divendres. Vostè mateix, però pensi que aquest número surt la setmana de Sant Joan”.
|
|
|
088/365 |
|
A ABJ no li agradava gaire la canalla. En part, probablement, perquè li treien protagonisme (a ell li agradava ser el centre de la escena), però, sobretot, perquè no són curosos amb els objectes. Quan hi ha nenes pel mig és molt fàcil que es trenqui alguna cosa i això ell no ho podia suportar |
|
|
089/365 |
|
Una de les coses que més va dibuixar ABJ al llarg de la seva vida van ser Sants. A part de la tendència que hi pugés tenir de natural com a home de fe que era, en aquella època del “nacional-catolicismo” franquista (a mitjans del segle passat) els dibuixos de temàtica religiosa tenien molta sortida. La religió era també una bona excusa , malgrat la censura, per poder publicar més en llengua catalana. ABJ, per cert, no va ser mai franquista. |
|
|
090/365 |
|
|
|
|
091/365 |
|
|
|
|
092/365 |
|
|
|
|
093/365 |
|
Abans (parlo de la primera meitat del segle XX) no hi havia bolígrafs ni retoladors i la gent escrivia amb ploma estilogràfica. Com que la tinta de l’estilogràfica tarda una mica en assecar-se, es feia servir paper secant per evitar que s’esborronés el que s’acabava d’escriure si sense voler s’hi passava la mà pel damunt. La gent els anomenava “secants”. |
|
|
094/365 |
|
(Continuant amb els secants 2 ...)
Els secants sovint portaven publicitat a una de les cares. La cara de la publicitat de vegades estava “estucada” i tenia una textura brillant perquè lluïssin més els colors de l’anunci. Aleshores no servia com secant, és clar |
|
|
095/365 |
|
(Continuant amb els secants 3...)
Era típic dels escriptoris del segle XIX i començaments del XX que al costat dels tinters i el lloc per posar els plomins per escriure hi hagués el secant muntat en el “porta secants”. ABJ no els havia utilitzat mai gaire els porta secants, feia servir els secants solts i els guardava entre els fulls de les seves “llibretes”, així de passada li servien de punt. |
|
|
096/365 |
|
ABJ tenia el costum de “guardar-ho tot”, segons la seva dona. Tot no, és clar, però moltes coses que sembla impossible que algú es pugui entretenir a guardar, sí. Per exemple de pals de polo (gelat), en tenia un munt. S’ha de dir que en molts casos tenia una certa lògica el que guardava. En el cas dels pals de polo, li servien per pensar treballs manuals per l’editorial Salvatella. |
|
|
097/365 |
|
Un dels llocs que ABJ utilitzava per guardar papers eren els llibres. Entre les pàgines dels seus llibres i llibretes hi ha tot un món de “material sensible” que donaria de ben segur per fer-ne una exposició. Un món (de fet un munt) d’informació complementària que normalment té a veure amb el llibre o la llibreta concreta en que s’ha guardat el paper. |
|
|
098/365 |
|
ABJ hauria estat content de veure que al diari hi sortia una pistola de cavalleria molt semblant a la que ell tenia a sobre la calaixera del seu estudi. Ràpidament l’hauria retallat... No, no l’hauria retallat, perquè al costat hi surt una màscara mortuòria de Napoleó, una maqueta de la batalla de Waterloo, un retrat de l’emperadriu Josefina... Hauria guardat les dues pàgines (sobre el 200 aniversari de la batalla) i hauria apuntat “La Vanguardia dijous 18 de juny de 2015” |
|
|
099/365 |
|
Un dels personatges històrics admirats per ABJ era Napoleó Bonaparte. Sobte una mica, perquè ABJ era un home pacífic i gairebé antimilitarista. Sí que és veritat però que li agradava l’èpica i d’èpica aquest personatge en tenia un munt. Deu ser això.
|
|
|
100/365 |
|
Tornem al tema de la família. Els dos Batllori Jofré es van casar amb les dues Obiols Roselló (no hi havia més germans ni germanes ni per una part ni per l’altra). L’Antoni, el germà gran, es va casar amb la gran, la Maria Teresa, i el germà petit, el Josep Lluís, amb la Carme, la petita. Tot ben ordenat i simètric, com li agradava a ABJ, que la vida ja s’ocupa després de desordenar-ho. |
|
|